Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dislocacions

Sang i luxúria

Dante i la música

Franz Liszt.

Què li passa a l’ànima quan el cos es mor? Dante a la coneguda i poc llegida Comèdia –abans que fos “Divina”, un títol afegit posteriorment per Boccaccio– dona una possible explicació. L’esperit pot acabar a l’Infern, al Purgatori o al Paradís. Ell ho sap perquè hi va anar i la Comèdia és una descripció d’aquest viatge, de les persones que hi va conèixer i sobretot de la lliçó moral que en va treure.

Al Segon Cercle de l’Infern, per exemple, Dante va topar-se amb Francesca, dona condemnada per adúltera, però que tanmateix desperta la compassió del narrador. Dante relata el seu cas: dos petits reialmes d’Itàlia, per solucionar un conflicte polític, decideixen casar dos representants dels adversaris, Francesca da Rimini, jove i bella, i Giovanni Malatesta, un home baldat i d’aspecte desagradable. Francesca, emperò, s’enamora de Paolo, l’atractiu germà de Giovanni. Quan aquest els troba in fraganti els assassina despietadament. Els amants no just moren, sinó que foragitats a l’Infern acaben condemnats a girar eternament dins un potent remolí de vent i una turmenta feresta. Són, textualment, dues ànimes en pena.

Franz Liszt va ser un dels primers compositors que va quedar captivat per aquest relat. Al voltant del 1830 va començar a compondre una peça per a piano que acabaria sent la seva Sonata après une lecture du Dante. Com indica el títol, Liszt tradueix les seves impressions de l’episodi de Francesca i Paolo en música. Ara, ¿com es pot representar una cosa, una emoció o una persona en música? La tasca no és fàcil, però el compositor desplega una xarxa de recursos al·lusius que per alguns oients pot funcionar. Per exemple l’obra està en re menor, una tonalitat que se sol relacionar amb la mort (com a l’escena del cementiri a Don Giovanni de Mozart). I també utilitza sovint el tritó o diabolus in musica, que és un interval musical molt difícil d’entonar (o cantar) i que per la qual cosa es considerat “endimoniat” i que en conseqüència acabar essent una al·lusió al Diable.

Alguns anys després, Liszt i un amic poeta, trobant-se a Marsella, van anar a la Seu. Era mitjanit ―–si havien begut o no, realment no ho sabem– i Liszt, enfollit, es va posar a tocar l’orgue alguns fragments musicals d’una gran simfonia que havia començat a esbossar i que va materialitzar-se en la Simfonia Dante, una colossal obra orquestral i coral que apuntava cap a una traducció lliure en música dels malaguanyats amors dels amants italians. Si bé, més que una simfonia, aquesta obra és un poema simfònic, una obra orquestral amb un “programa” o sigui un argument literari. I clar, ja hi tornam a ser: ¿com pintar en música Francesca o la còlera del banyut o fins i tot l’arma del crim passional?

Gabriele d’Annunzio.

Gabriele d’Annunzio. Antoni Pizà

Amb aquesta finalitat descriptiva, Liszt va idear alguns “efectes especials”, com diríem ara, com per exemple una grandiosa i sorollosa màquina de fer vent. A més, va comanar unes diapositives amb il·lustracions de la Comèdia que s’havien de projectar a l’escenari (sense electricitat, clar). Algunes altres solucions són purament musicals: molts de tritons per representar el mal, cromatismes (o sigui, molts de sostinguts i bemolls) que creen inestabilitat i angoixa; i un final amb un cor de nins (o dones); a més de fluctuacions de tempi i abundància de dissonàncies. ¿Va aconseguir Liszt pintar amb tots aquests recursos el truculent episodi dels desventurats amants? El famós crític de Londres George Bernard Shaw, descregut com era, quan va sentir l’obra el 1885 va exclamar amb escepticisme: “tant pot ser que això representi la Comèdia com un incendi a la cuina d’una casa de Londres”.

Una altra obra inspirada pel mateix episodi és Francesca da Rimini un poema simfònic de Txaikovski, compositor sempre imantat pels temes d’amors desafortunats (El Llac dels cignes, Eugene Onegui, Simfonia Manfred, etc.). El compositor, aquí, no just escriu baix la influència de Dante i la Comèdia, sinó de Wagner i les seves idees sobre l’art total i el leitmotif (la caracterització d’una persona o emoció amb unes notes). La bella melodia del clarinet al cap de deu minuts del començament, per exemple, representa la bella Francesca. I també hi ha descripcions musicals del remolí que engoleix els amants i fins i tot de Dante en persona que camina solemnement i observa els pecadors i el seu puniment.

El text de Dante, llarg com és, inclou addicionalment moltes al·lusions a la música. Els personatges de la Comèdia, per exemple, aquí i allà, canten i entonen tot tipus de pregàries. Per exemple, tant al Purgatori com a l’Infern (però no, curiosament, al Paradís) hi trobam molts de texts que corresponen al repertori del cant gregorià. Que jo sàpiga, l’únic intent de reconstruir la possible música completa de la Comèdia el devem a Paul Walker i el seu grup Zephyrus, un esforç amb gust i bon criteri historicista i que és del tot recomanable (http://www.worldofdante.org/ comedy/dante/music).

Sigui com sigui, a pesar de ser una obra molt extensa amb molts episodis, les versions musicals de la Comèdia se solen centrar sempre en els desventurats amants Francesca i Paolo. A part dels compositors que ja hem comentat, cal destacar, ja per acabar, dues òperes, una de Serguei Rakhmàninov i una altra de Riccardo Zandonai, el llibretista de la qual va ser el genial escriptor Gabriele D’Anunzzio, qui en una ocasió va descriure l’argument dient: “és tot sang i luxúria”. I efectivament, ho és.

Compartir el artículo

stats