Martí Boada i Juncà és un aborigen del Montseny de gran capacitat de dispersió. Dispersió geogràfica, venc a dir: aquest geògraf enamorat dels boscs n’ha recorregut per tot el planeta, a la recerca de coneixements i d’emocions. N’escriu i en parla ben sovint, amb la saludable idea de contagiar el proïsme de la seva estima per aquests ecosistemes. Els hi ha dedicat vida pública, acadèmica i personal, i els que hem tengut el gust de recórrer amb ell algun dels forests que tant estima, podem garantir l’eficàcia del seu missatge, franc i apassionat.
Ara, als nombrosos llibres, escrits tècnics, llissons i exposicions biològiques o etnològiques, ens ofereix la via poètica per incitar el lector a gaudir dels paisatges arbrats: Poesia Forestal és un volum que aplega l’obra poètica (formalismes apart) de quaranta anys d’escriptura. El llibre respira sinceritat, amb una gran diversitat de registres (des de versos simples de mètrica popular a prosa poètica o simples relacions d’observacions naturalistes), fins i tot idiomàtics (a més del català, usa esporàdicament el castellà, el llatí i fins i tot l’anglès!). Es tracta de creacions molt variades, inspirades per arbres, per boscs, per persones que els viuen o els han viscut. S’hi han inclòs pàgines ben atípiques a un llibre de poesia: notes de camp, de fenologia vegetal o migració d’aus, llistats de malnoms... Boada l’encerta: hi ha molta poesia a la natura, en els cicles de les espècies, en els topònims o els sobrenoms, sempre carregats de significat, tot i que no sempre el poguem copsar en una primera lectura.
Boada ha fet cas del consell que, conta en un dels poemes, li donà Margalef, el gran ecòleg: “No llegeixi massa, que només sabrà el que ha llegit. Vagi al camp i toqui l’arbre”. En aquest llibre ens transmet les sensacions que aquestes anades al camp, aquests encontres amb els boscs i la seva gent, li han generat.
La immensa majoria dels texts són reaccions davant la natura, però sense defugir la realitat més propera: ens esperen a les pàgines del llibre referències a l’actualitat menys poètica, més lamentable, com és ara el confinament pandèmic o la presó dels polítics catalans.
El poeta boscà gosa, fins i tot, inserir mots tècnics en els poemes (dehiscent, basidocarpi, hidràlit...) i aportar noves paraules (alatrencat astor, ocell brancadell, humanoteca, vidiella picardiosa, estornellejar, alacurtejar, apernil·lar...), que ben probablement els lectors naturalistes i rurals gaudiran més fàcilment que els de cultura més convencionalment urbana.
Aquest, sens dubte, és un volum atípic i heterogeni (massa, tal vegada, per alguns lectors), que té el mèrit de proposar un nou camí per a la percepció poètica dels boscs i el seu mon. No està de més fer-li un lloc a la motxilla.
