Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes | La paraula en punt

Josep-Anton Fernàndez. VIQUIPÈDIA

UN LLIBRE CREACTIU.

La poesia de Josep-Anton Fernàndez obri l’orella, la intel·ligència i el cor. Mots-exorcisme, mots-confessió, mots-crítica, mots-carn, mots-asserenadors, mots-esfilagarsats, mots-embaumadors, mots-clarividents, mots-opacs, mots-sords, mots-abandonats, mots-efectuosos, mots-humits, mots-críptics, mots-muts, mots-afectuosos, mots-buits, mots-esperit, mots-vitencs, mots-desfets, mots-a la recerca del sentit. Tantes de castes de mots que s’entrecreuen i fan sentit i sentiguera dins la cambra d’ecos de L’animal que parla (Edicions 62). Un treball de creació i de creacció que en els quaranta-cinc poemes i els sis cants modula unes harmonies llengüeres que t’escometen per on menys ho esperes, et mostren territoris que no havies mai imaginat, et toquen els voravius de la sensorialitat, et deixen estormiat com cops en sec despertadors, et fan recórrer el viacrucis dels dolors més íntims, et mostren els averanys d’un alien, et diuen a les clares que ets carn de llenguatges, que la paraula fendeix, que parles on ja no et penses, que crear és destruir, que has d’aprendre a mirar el món amb ulls nous.

Autòmats farcits de paraules que són sospirs, i rialles, i xiuxiueigs, i notes, i colors, i crits, i desfetes que, com qui no vol la cosa, et mostren el sentit profund i mantenen l’enigma. Vet aquí el desllorigador, la clau que obre tots els panys, l’enigma viu, fresc, inacabable, que s’afica per totes les clivelles, que ocupa tots els buits, que diu i es desdiu, que raona i desraona, que fa la seva per entremig del teler i dels decasíl·labs, de la llançadora i del vers lliure i, sobretot, sobre tot, dels mots que fugen a l’escapada de qualsevol definició.

UNA ONADA DE LLUM.

Una onada de llum que fa mal, molt de mal. Una onada de llum que ofega fins a l’extenuació. Una onada de llum que cega, que et deixa la vida orba. Una onada de llum en què les metàfores són clares i les el·lipsis transparents, brutals. Una onada de llum que et mostra el continent injust, tirànic i tenebrós del pare que no té acabatall, que ho ocupa tot, que s’alimenta d’idees dominants, que té edictes dictatorials, que sosté el pes de la paraula i del saber, que no veu com el fill, que vol pensar sense aclucalls i parlar sense mordassa, escriu per a ell fins a la intimitat més crua i més poderosa i amb el seu silenci aboleix la seva veu. Una carta al pare tan necessària per sobreviure, per tallar la seva llei i trobar la joiosa runa. Per salvar-se! No hi ha diàleg, no hi ha connexió, no hi ha contacte. I per afegitó, el fill agafa tots els fragments de la seva vida, tots els testimonis de la pèrdua (les ales tallades, els parracs antics, les crosses, les ulleres trencades, les plantilles per als peus, les joguines espatllades) i el ofereix al pare en sacrifici amb una pregària impossible. Daddy: una carta al pare en què els poemes, esbornada per aquí i estrebada per allà, obrin esvorancs de bon de veres. Hi ha una negror que bufa des del fons del bosc del llibre. Negre de la tinta sobre el negre de negranit. Ultranegre que com l’ombra bona deixa veure perspectives que no hauries imaginat mai, camins que sonden les cambres de l’abisme, una cucavela quan el nin desentranya el trencaclosques familiar, aquesta textura dels sentits pastada d’enigmes i solituds que s’esmunyen pels cap de cantons de l’existència. A les palpentes hi ha un horitzó de revelacions que –humus negrenc i perfumat de descomposicions i de mortaldat– esdevé una terra de creixença.

La paraula fa una feinada a L’animal que parla. I dona els gusts senzills de recollir testimonis de vida que no diu ningú: un pot per escalfar la llet, el vidre d’una ampolla, el seient esbudellat d’una butaca, el xassís d’una bici, la pantalla esbotzada d’una tele. El mot sap que és sobre les paraules devastades, toves, de la runa, que s’edifiquen les ciutats i els humans basteixen marges de vida. Les paraules han de fer via, han d’anar llatines, no poden perdre temps: han de confegir els esqueixos, matisar la ferotgia de les passions i fer créixer tot de connexions sinàptiques en el cervell dels vius. Només així engegarem les rutines de mortor i ens obrirem de pinte en ample al nou, als desigs, als amors, als territoris del tacte. Paraula de Josep-Anton Fernàndez!

LA VEU.

La veu del poeta, que no és victoriosa i reivindicativa, que seria tòpica i falsa, s’acull al més vertader, una veu culpable, tremolosa, una veu imperfecta que sap que ho és, una veu que es converteix també, alhora, en un conjunt de veus de dones i homes que dialoguen amb ell i en ell, dins ell (Joan Vinyoli, Maria Mercè Marçal, Blai Bonet, The Book of Common Prayer, Dante Alighieri, Roberto Juarroz, Lars Gustafsson i Antoni Clapés, i més “altres” ben significants, vius i morts). Això fa que L’animal que parla tengui veus de ploma i veus d’arada, veus de nin i veus de vell, veus d’adolescent i veus d’adult, veus de morts... Això fa que hi hagi una polifonia sonora que és la prova de foc de l’oralitat de la poesia, aquella que Safo i Horaci entonaven acompanyats d’una lira o d’un flabiol. Les veus que revelen els no-resos, les coses petites, els detalls, els roïssos, els escapolons, els esvorancs...

Compartir el artículo

stats