Bon viatge, Pitblanc!, de l’autora valenciana Empar de Lanuza, ens permet recuperar el tast de la ingenuïtat necessària per créixer en un món ple d’incerteses. No és poca cosa. Ens permet llegir un conte sense esperar que esclati per als nostres ulls amb grans focs d’artifici. Bon viatge, Pitblanc! és un clàssic de la literatura infantil i juvenil en llengua catalana. El re-edita, sàviament i oportunament, Sembra amb un just apunt entre els crèdits de l’edició: “Aquest llibre es va editar originalment a La Galera amb il·lustracions de Montserrat Brucart”. Aquella La Galera ja no existeix; l’actual La galera és una altra cosa: ha hagut d’adaptar-se a un mercat implacable i homogeneïtzador. Parlam d’un altre temps i d’una altra societat: no hi ha dubte.
Convé recordar, doncs, que la primera edició del llibre va ser l’any 1982. Volem dir: fa quasi quaranta anys. El text resisteix. Tal vegada perquè se sosté en una estructura que sempre atraurà l’interès del lector principiant: el viatge, les troballes que hom fa mentre que dura, les sorpreses, els riscos que cal assumir en llocs desconeguts i en situacions noves, la decisió permanent del viatger que aprèn, les sentències que diferents personatges pronuncien i, sense voler, mostren veritats o només possibilitats al protagonista... Ara, les il·lustracions són d’Helga Ambak, i els grisos que contenen afavoreixen la seva expressivitat. D’ella cal cercar informació a la xarxa: us espera un camp de sorpreses.
Sempre ens ha agradat Bon viatge, Pitblanc! Perquè és un relat net i positiu. Perquè és una lectura optimista. Perquè mostra el valor de la iniciativa. Es tracta d’un relat iniciàtic (això, el lector infantil no té necessitat de saber-ho), d’una fantasia de quan “encara hi havia pingüins al Pol Nord”, i que comença quan tot comença i quan cada començament és ple de confiança: “Un bon dia de primavera...”.
El llibre no ha envellit. Potser grinyola (i cal apreciar aquest grinyol) entre tantes lectures encolorinades com hi ha actualment en els mostradors de les llibreries i en els catàlegs de les editorials especialitzades. Aquest grinyol és, per a nosaltres, una veu d’atenció: no cal fer grans escarafalls en literatura (ni en l’edició). N’hi ha prou amb un bon text, amb frases breus i ben cosides, amb menudes aventures de personatges humils (un pingüí preguntaire, una sirena, un dofí, un cucut, una estrella de mar, un faroner generós...). Amb trobades que ara fan possible un nou coneixement ara obliguen a pagar una penyora. Bona lliçó. Costa aprendre. Cal coratge per fer-ho i cal que, en el relat que ho conta, tot estigui ben lligat. El desig de Pitblanc de saber (més) és l’adhesiu eficaç entre els capítols. Ell és senzill, bo, valent a la seva manera i en la seva dimensió, simpàtic, sincer... Ens ha agradat rellegir, tants d’anys després, el que l’autora ens va voler fer a saber del viatge d’aventures d’un pingüí.
