Jaume C. Pons Alorda (JCPA), un poeta arrelat i desbordant.
1- Horabaixa de primavera d’estiu. Assegut a la taula de pedra del jardí, amb una clívia al centre que esclata de flors vermelles, rellegesc el llibre de poemes Riu, bèstia (col·lecció La Fosca, 50, Lleonard Muntaner, Editor), molt a poc a poc. Tenc una plagueta negra al meu costat i el roller-ball. De tant en tant prenc una nota per fixar aquesta transmissió del vers que no vull que es perdi, escric una metàfora que em sedueix o un poema sencer. Podria dir que copii ressons d’aquesta provocació silenciosa de JCPA. La primera, forta, te l’enverga al centre de la mirada: “INICIÀTICA. No són poemes, / són solucions.” I lletratocat per la feta que no s’atura de sorprendre’t envesteixes la relectura amb la mateixa fragilitat de la primera vegada: a la punta de la retina.
Saps que no hi ha concessions: les definicions són imperatives. La concentració del verb, l’absència de marques de comparança en les metàfores, aquesta velocitat torrencial que s’alia a l’eufòria, a la potència i a l’explosió oximorònica, són marques de la paraula de JCPA, dels seus accents convulsos. L’autobiografia és un retrat tan cru com el tall de la fulleta a l’ull del film Le chien andalou de mestre Buñuel. I l’aigua, l’aigua que va tota plena de naixença, no para de brollar i de córrer. Ell la insemina. Els líquids amniòtics a l’embrió dels mots. La juguera amb les paraules arrossega el poeta cap a ebrietats capicúliques. Gat de tinta, amara les llengües, amara les salives, amara les semences, amara els llagrimalls, amara els batecs, amara el cervell. Entintat de vida i de mort, canta.
Rebel, irreductible, amb explosions de ruptura, avança.
2- Llegesc dos poemes en veu alta i em semblen dues pedres que xoquen per fer un foc que il·lumina i escalfa. Síncopes, al·literacions, assonàncies. Anus i boca fets u? Com cauen del zel els bobons d’excrement? No em queda més remei que fer preguntes íntimes i reviscoladores, de tan humanes. Sent la fraternitat de la paraula. “AXIOMA DE LA MOSCA. / Entre l’arrel i el somni / només hi ha una distància / i es diu ésser humà.” Els versos sonden els elements, la correntia d’un riu i la rialla, l’animal que viu en mi, les maneres de viure, de sentir i d’estimar. Llibre de lamentacions antropològiques, metafísiques, ecològiques de les criatures canibalitzades a betzef per aquest monstre humà i aniquilador: el plàstic. “EXERCICIS DE SATURACIÓ. / No tots els humans existeixen per dir els poemes, / però sí que tots els poemes existeixen per dir els humans.” Ador el cant a la resistència. Resistència com a art, com a forma de vida, com a combat contra la por, com a benedicció a l’avior lluitadora amb Joan Sales al fons. Sense cap escarafall. Com qui no vol la cosa, la música del Riu, bèstia ens assegura que la poesia pot ajudar a canviar el món, fer-lo més intel·ligible, més conscient de les seves manques, dels seus impassos, de les seves crispacions, de la seva complexitat i dels seus vertígens.
A les palpentes, JCPA avança sense aturall, i sense tocar voreres s’escorr aquest riu, corr aquest riure, fa via aquesta bèstia que alena tostemps davall cada poema. Hi ha una voluntat de no voler deixar escapar res, de no evitar ni els paranys. Recorr el que inquieta, el que molesta, el que fuig. Un llibre pletòric de fugues, de ràbies, de misteris, de vitalitats i de tendrors. Un precipitat dens d’escriptura. L’expressió concentrada d’allò que afecta JCPA, que l’alarma, que el desfà, que el rapinya, que l’empeny, que l’acarona. Poemes que buiden les imatges, els conceptes i els instants. Riu, bèstia, cabalós ofidi, carnal turgència, vida viva! Poemes dolçament torbadors, també. Mots escatològics esdevenen senyals, fulguracions, marques d’una veu esqueixada, esbudellada, que converteix el fem humà en bona companyia.
Contra l'engranatge caníbal.
3- JCPA ho diu a les clares, l’acarnissament de l’ésser humà contra les altres espècies provoca mars de sang. I acaba el poema així: “Algun dia / tota aquesta maquinària / dedicada a la dea Tànatos / s’haurà d’acabar / com ara s’acaba / aquest poema / amb un darrer / lament ofegat / per totes les criatures / que pateixen / l’engranatge caníbal / d’aquest desastre.” No em puc treure del cap en una bona estona el crit d’aquests mots. I trob un vers d’una poeta sàvia, Anise Koltz, que em dona una resposta a la meva pregunta: “La vie n’est pas un fleuve tranquille, mais un carnage.” (La vida no és un riu tranquil, sinó un carnatge). Vet aquí una clau de volta per entendre, en tendre, aquest llibre on el poeta vol esborrar els noms i fugir de la tirania del llenguatge. Ho diu per pa i per sal. De vegades sense témer-se’n i tot. Està fart de batejera. I un gest, tocar-se el nas, desencadena l’alè d’una victòria.
Lleugeresa gràvida de les síl·labes, amor d’estar enamorat de rerum natura, clarianes d’humor de tota casta que fan anar llatina la cançó, devessall de la riquesa del no voler i de la compassió de saber morir quan mor l’altre, de cremar-se perquè brilli la veu i la llengua faci maig de roses resurreccioneres.
Riu, bèstia, riu, contradien4t, fins que puguis entendre totes les ferides de la imaginació que deixen fet un ecce homo el poeta. Riu, bèstia, riu, contrasentint, fins que puguis veure el poeta que excava a la mina de la creactivitat a voler i quotidianament. Riu, bèstia, riu, contracorrent, fins que puguis sentir el poeta que estima amb la ferotgia del que està enamorat de totes les coses. Riu, bèstia, riu, contratemps, fins que puguis comprendre el poeta que menja morena amb la dictadura del llenguatge, que és feixista, i el desfeixistitza mitjançant escletxes, dreceres, il·luminacions, desficis o frenesies, tant se val, per fer dels sabers i dels sabors lletrers una festa humanal.
