La música de l’artanenc Antoni Lliteres o com se’l troba més habitualment als arxius, Antonio Literes (Artà, 1673-Madrid, 1747) és capaç de dur-nos de Mallorca al cel, passant-hi, és clar, pel Madrid on va créixer musicalment i on va crear la seva magnífica obra. No gaire extensa, però no tan minsa com la poca que coneixem i que gaudim enregistrada o sonada a concerts.
Un procés de redescoberta del músic que prengué força a Mallorca al començament del segle actual, quan agrupacions com Al Ayre español o la Capella de Ministrers iniciaren enregistraments i interpretació d’algunes de les seves obres, especialment de música escènica, amb les sarsueles Acis i Galatea, Los elementos, Júpiter y Semele o Júpiter y Danae, que coincidiren amb la recuperació de la seva figura a càrrec del musicòleg felanitxer Antoni Pizà, que ja el 2002 proposà una aproximació al seu catàleg.
Antoni Lliteres va arribar a Madrid amb tretze anys per ingressar al Real Colegio de Niños Cantores, on arribaria a exercir de mestre de música, abans de passar a formar part de la Real Capilla com a músic intèrpret de violon (el que avui anomenariem violoncel), lloc que ocuparia fins a la seva mort, des d’on també compondria música per aquesta capella reial o per cases nobiliàries, com és el cas de la seva cantada profana Los Elementos, també dita òpera harmònica a l’estil italià, comanada pels ducs de Medina de las Torres, per a esser representada com a present d’aniversari. D’aquesta cantada profana gaudírem fa escassament dos anys a Palma la interpretació d’altre conjunt especialitzat en música a l’estil històric, Forma Antiqva, en el que també participava en el violí Daniel Pinteño.
Ara, però, la importància de la composició del músic d’Artà s’ha tornat a fer valdre gràcies, de nou, a una iniciativa sorgida de l’illa que el va veure néixer: el musicòleg pollencí Antoni Pons Seguí que rau per la península d’ençà dels seus estudis superiors en flauta traverso barroca a Múrcia i l’especialització en musicologia a Salamanca, a Madrid estant va crear l’any 2007 juntament amb Raúl Angulo la Asociación Ars Hispana des d’on publiquen i difonen la música amagada de compositors antics, especialment del XVIII, com és el cas de l’ara justament valorat Antonio Literes. L’estudi crític de les partitures de la seva música litúrgica, de les que s’ha conservat còpia manuscrita a l’arxiu de la Catedral de Guatemala, un dels llocs on d’aquesta música escrita a la Cort madrilenya s’enviava còpia pels usos litúrgics, atès que al segle XVIII aquella contrada integrava la Monarquia Hispànica que en aquell moment encapçalava Felip V. El músic de Cort Literes, que moria a Madrid l’any 1747, just un any després del rei, componia als anys vint i trenta de d’aquell segle aquestes composicions sacres de què Antoni Pons ha fet l’edició, molt allunyades de les obres fins ara conegudes, en les que també es mostra un tarannà compositiu encara més interessant del que fins ara coneixíem del músic mallorquí.
Moltes d’aquestes coses les em recordava l’interessant escrit de presentació del disc signat precisament per Antoni Pons Seguí, i que dóna claus molt vàlides per situar la importància del compositor. Ara, però, la seva tasca inicial de recuperació i edició s’ha vist joiosament complementada amb l’enregistrament per part del conjunt instrumental Concerto 1700 que dirigeix des del violí Daniel Pinteño, i que completa per al nostre gaudi l’aportació del cantant de Vitoria-Gasteiz Carlos Mena, tal volta el més reconegut dels contratenors actuals. Les meves paraules se les pot endur el vent, perquè no hi ha com deixar sonar el disc per comprovar-ho.
El disc titulat Sacred Cantatas for Alto, entenent per alto la veu d’alto, contralt o contratenor, en el cas de la veu d’home, sembla dissenyat específicament per a la veu i la interpretació de Carlos Mena, que si bé resulta esplèndid en les àries i els jocs vocals que aquestes proposen, és immensurable en els recitatius, que per altra banda són els moments en què la música sonada ens fa entendre el missatge d’unes cantades, litúrgiques però plenes de simbolismes i metàfores, totes dedicades al Santíssim (sembla probable que per celebració de les quaranta hores d’exhibició del Sagrari que eren habituals per a la veneració cristiana) fent referència a elements místics però també terrenals (o del paradís) com el vent, els ocells, el sol, tot per lloança divina.
De les quatre cantades que ens ofereix aquest disc, la primera, Yo por el horizonte, és la que més recorda la seva música coneguda anterior, especialment Los Elementos, fent un càntic amb violins, òboe però també clarí, un instrument bufat semblant a la trompeta però de so més agut, que recorda l’efecte de fanfàrria d’un combat, el que celebra el triomf del sol com metàfora de la llum de Déu. Aquesta és tal volta la peça més hispànica, amb un moviment en forma de copla. Italianitzant i europeïtzant semblen més les altres cantades, totes estructurades amb recitatiu i ària da capo, per a veu de contratenor, cordes (amb violins, violoncel, violó, tiorba i tecla) i oboè. Totes exquisides, en una interpretació purista, que sona neta, de perfecta conjunció i, sobretot, molt formosa, d’una delicada bellesa.
