Stefan Zweig, 1881-1942. MONTAIGNE, és la darrera obra de l’autor, excel·lent en la seva brevetat. Zweig va escriure aquesta gran aproximació a l’autor dels Assajos, en el temps que va precedir a la seva decisió de deixar aquest món, al prefaci de l’exemplar que tenim a les mans, ens citen les paraules que Montaigne dedica al suïcidi:
«La muerte más voluntaria es la más hermosa. La vida depende de la voluntad ajena; la muerte de la nuestra». Llibre II capítol 3.
Michael Montaigne va rebre una educació molt acurada, amb detalls insòlits, el seu pare va triar que passés els primers anys amb una família humil, el llatí va ser la seva primera llengua i va crear un microcosmos per als més propers a l’infant, on ningú emprés el francès. Això va fer que a l’adolescència, decebut pels programes escolars, triés formar-se anant directament a les fonts. Als 39 es va recloure en una torre del seu castell per aprofundir en el coneixement.
Va viatjar, a Roma va ser rebut pel Papa i altres caps de l’Església, van gosar dir-li que emprava el terme (fortuna) i proposaven que fos substituït per «Deu» o «Divina Providència». Va haver d’intervenir entre els reis Enric III i Enric IV, després d’aquesta acció decisiva per a la pau de França, es retirà sense demanar res, en una carta adreçada a Sa Majestad diu:
«Soy, Señor, tan rico como deseo ser» Carta al rey, setembre de 1590.
Al final de la vida, la coneixença de Marie de Gournay. Aquesta dona jove s’apassiona per l’obra, idealitza a l’autor amb un èmfasi tal, que costa de discernir què hi ha d’admiració intel·lectual i d’enamorament. Aquest alè de vida és ben rebut just abans de la mort, i confia a aquesta jove l’edició dels seus Essais.
Mor el 13 de setembre de 1592, d’ell ens diu S. Zweig «muere sabio como sabio vivió» pàg. 111.
