El gran Horaci ja dedicà el seu Beatus ille a explicar amb sàvies i belles paraules de poeta allò que l’home guanya lluny de les vileses de les urbs:
“Alliberat de tot deute,
ni és despertat com soldat per la corneta,
ni tremola per la mar irada,
evita el fòrum i les superbes vil·les
dels poderosos ciutadans”.
Som alaroner des de fa prop de seixanta-cinc anys i he pogut gaudir de gairebé tots els plaers anunciats per Quint Horaci Flac. He menjat “els dolços fruits de l’hort... / collint les empeltades peres / i el raïm cobert de púrpura”. M’he relaxat “jaient sota l’antiga alzina / ara entre la ferma herba”. He escoltat com “els ocells piulen queixosos en els boscos”. Els meus ulls s’omplen del “goig que fa veure les ovelles / que han pasturat [just davant ca nostra] tornant a casa”.
Però la vida a Alaró, com a la majoria dels pobles de Mallorca, és més que un grapat de bucòliques metàfores de poeta. El dia que Pere Estelrich, coordinador de Bellver, em demanà aquesta defensa de la vida allunyada de la ciutat, la meva jornada h avia començat revisant la premsa de mig món gràcies a una potent fibra òptica que em proporciona un sac de megues. Continuà amb la lectura d’un llibre sobre mitologia grega. Era dissabte i vaig comprar al mercat setmanal. Abans del migdia, el sentit de l’oïda s’alegrà amb els sons de Miquel Bennàssar, que oferí un concert absolutament dedicat a Johann Sebastian Bach al magnífic orgue Grenzing-Bosch de l’església barroca. Quan callà la música, arribà l’hora de les arts visuals. Teresa Matas explicà les obres que exposava al Casal de Son Tugores. A l’horabaixa, l’oferta del meu televisor em permetia escollir pel·lícules guanyadores dels Goya o candidates als Óscar. No més, però tampoc menys, que qualsevol ciutadà.
El poble manté l’escala que pot assolir la persona. La ciutat, amb la seva immensitat, aixava els homes. Les relacions directes tan sols són possibles als carrers i places dels petits nuclis urbans. La mobilitat permet anar en un quart d’hora del carrer més allunyat a la plaça. A peu, és clar. Tot això ho han entès i entenen músics, escriptors i artistes que han trobat i troben inspiració a la terra de Cabrit i Bassa, de la primera fàbrica d’electricitat de Mallorca i dels dissenyadors de xips que viatgen a l’espai.
S’ha d’admetre un risc quan es viu entre les majestuoses penyes de Castell i s’Alcadena. Les ànimes sensibles poden patir una certa síndrome d’Stendhal. És el que li succeí a Manuel Hernàndez Mompó. El pintor, que residí al poble entre mitjans dels anys setanta i 1982, ho escriví en primera persona: “La casa de campo en Alaró, en donde vivo los últimos años, es problemática, demasiada soledad. La naturaleza, con su enorme belleza, me anula… Necesito gente, ciudad, comunicación”. Afortunadament, la majoria de la gent no som Stendhal.
