Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Música

Stravinski, el darrer europeu

El passat 6 d’abril es cumpliren cinquanta anys de la seva mort

Stravinski.

Stravinski.

Un vídeo del 1965 mostra el final apoteòsic d’un dels darrers concerts d’Ígor Stravinski. El compositor té 83 anys, coixeja i està notòriament envellit. Se’l nota un poc distret, absent, com tanta gent major, però radiant d’exhilarant energia. El públic aplaudeix i aplaudeix; tothom s’aixeca (quan això encara no era tan corrent com ara), entusiasmats, extàtics. Stravinski ha triomfat; és un compositor clàssic “famós”, abans que això fos un oxímoron.

Anys enrere la revista Time li havia dedicat el gran honor d’una coberta; i també havia sopat amb els Kennedys a la Casa Blanca. El Papa Pau VI també li va concedir el privilegi de seure’l al seu costat en una cerimònia oficial; i anys més enrere va ser amic i possiblement amant de Coco Chanel. Fins i tot Mussolini el va rebre. I a més a més, tots els grans escriptors del s. XX van col·laborar amb ell: Cocteau, Auden, Dylan Thomas, T.S. Eliot, Huxley i molts altres. Un vespre del 1922, després de l’estrena de Renard (obra basada en el conte popular La rabosa o raboa, com el titula A. M. Alcover), Stravinski, Picasso, Joyce, i un malaltís Proust van sopar a l’Hôtel Majestic de París (The Penninsula, ara). Pagava un milionari britànic perquè, naturalment, Stravinski no va tenir un duro mai.

Nascut a un poble dels afores de Sant Petersburg el 1882, son pare era un conegut cantant d’òpera i coneixent les dificultats d’una carrera musical el va voler fer estudiar dret. Stravinski, però, contrariant-lo, va començar a estudiar amb el mític Rimski-Kórsakov. Serguei Diàguilev, a principis del s. XX, havia re-organitzat la seva companyia de ballet a París i li va comanar la música de l’espectacle L’Ocell de foc. El 1910, Stravinski es va traslladar a París per a l’estrena i ja s’hi va quedar. El ballet va ser un èxit absolut i Diàguilev, aprofitant el seu moment ascendent, li va comanar dues obres més: Petruixka (1911) i La consagració de la primavera (1913). Aquesta darrera, com diuen les cròniques, va ser un vertader succès de scandale. Alguns van voler llançar ous i tomàtigues a l’escenari, però no en tenien i van conformar-se en armar un batibull antològic. Els entesos, però, com el compositor Claude Debussy, van comprendre immediatament que la història de la música acabava de canviar per a sempre.

El ballet és una forma d’expressió iniciada a França amb Lluís XIV, un rei ridículament dansaire, i desenvolupada a la Rússia del s. XIX amb les grans obres del coreògraf Marius Petipa i el compositor Txaikovski. ¿Qui no ha vist, encara que sigui a la TV, El llac dels cignes, La bella dorment, El trencanous? En el ballet es narra a través de certs gests molt ritualitzats un argument literari; els ballarins van vestits de blanc amb els tutús i sabatilles de mitja punta; tot apunta cap a l’harmonia, bellesa i joventut del cos humà. Diàguilev i Stravinski, emperò, amb els seus espectacles ―–La consagració de la primavera, especialment–― transformen aquest art en un espectacle primitiu, brutal, barbàric (com les màscares “africanes” de Picasso). De primera eliminen la narració: a la Consagració no hi ha argument, just la idea d’unes tribus primitives que fan sacrificis humans per celebrar la primavera. I els cossos en lloc d’anar coberts de sinuosos tutús i tuls d’espàndex van tapats de sac aspre.

La música també és anti-ballet: en lloc d’edulcorades, llargues i ondulades melodies, Stravinski proposa la dissonància discorde i els ritmes irregulars. Per al·ludir al primitivisme de la trama, el compositor força instruments clàssics, com el fagot i el clarinet, a tocar fora de la seva tessitura habitual, amb l’efecte que sonen com un flabiol primitiu de l’estepa russa. No hi ha melodies clarament identificables sinó molta repetició de fragments melòdics, ostinatos, com se’ls sol anomenar. La música, efectivament, transporta l’oient a un reialme pre-civilització a on el sacrifici humà és un fet habitual i acceptat. Intel·ligentment, John Williams va utilitzar un conegut ostinato de la Consagració per la banda sonora de Tauró de Spielberg per evocar el pressentiment de perill de mort, l’amenaça de l’animal assassí que d’una queixalada pot empassolar-se la cuixa i fins i tot el tors d’un nadador distret a les idíl·liques platges de Massachusetts. Com dèiem: Stravinski va canviar la música per a sempre.

L’eclecticisme ―–l’artista com a esponja que tot ho absorbeix–― és un altra característica de la seva música. Com Picasso, que canviava d’estil sense canviar d’essència, Stravinski va absorbir totes les possibles músiques del s. XX. Vet aquí les seves incursions en el món del jazz, i el dodecafonisme, l’adaptació de música barroca i els cants de l’església ortodoxa russa ancestral. El collage, la cita, l’adaptació, el quasi-plagi, els ostinatos minimalistes de Philip Glass i Steve Reich, el cut and paste i els samples de les músiques d’ara, la mescla de high and low, ―–del mite grec a Walt Disney–, es podria argumentar, tot s’inicia amb Stravinski.

A pesar d’haver viscut als EUA la major part de la seva vida, Stravinski va ser un europeu de soca-rel, un dels darrers a reunir en una mateixa persona un cert esperit humanista i cosmopolita. Bon vivant, amb la seva boina sempre posada, la seva capacitat de xerrar quatre o cinc llengües, la seva devoció al whisky ―–etimològicament: “aigua de vida”―–, Stravinski és la figura principal de la música del s. XX i, pel que pareix, fins i tot del s. XXI.

Stravinski

Stravinski Antoni Pizà

Compartir el artículo

stats