Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Poesia

Societat emmudida

El poeta Joan Tomàs Martínez Grimalt escaneja a Epigramari l’ésser actual, aquell que “habita la pausa”

Joan Tomàs Martínez Grimalt.

Joan Tomàs Martínez Grimalt.

El poeta, dramaturg i guionista Joan Tomàs Martínez Grimalt (Palma, 1984) destapa a Epigramari (AdiA Edicions) la manca d’esperit crític imperant en el teixit social del món actual, on la raó i les referències bàsiques s’han deixat de banda. Defineixen els versos de l’escriptor un estat en què l’humà, imperturbable i serè, existent però inactiu, passeja evitant penes i temors: “No hi ha mots sobrers / ni necessaris… Només un estat / relatiu i indolent de coses./ Un estat proper a l’ataràxia”.

És l’evidència d’“aquest poder que s’amaga”, traslladat d’un pensament estancat i, tal vega-da, rere la infoxicació present a la qual estam sotmesos. Tot i disposar de l’alfabet, “ens manquen registres / … referències escolars, de capçalera”, crida l’autor en un poemari disposat formalment en dues parts (#noesi i #ur), però que bé es podria diferenciar en tres segments temporals: pèrdua, arrels i estancament. Amb tot, reconeix el poeta que hem estat bons per ‘“rabassar, orquídies, ge-ranis”, però encara se’ns resisteixen les deixalles i els residus. Ben bé podríem analitzar l’escena que ens envolta, “però és massa tard. / L’escena està contaminada”.

Martínez Grimalt dibuixa l’ésser humà d’ara com aquell que “habita la pausa”, que no pot explicar ni enunciar res. “És la respiració inerta de la màscara”, afirma mentre sembla qüestionar-se a quin indret ha abandonat l’esperit crític, quedant emmudit.

Per contra, repassa el temps ja esfumat. “Abans de tot això, / tots fórem rinoceronts”. De la terra només en sabíem el nom, “la fi del paradís, / la frontera inexacta”, però volíem incorporar no-ves dreceres de pensament i de debat. Ja “fa massa temps / que aguantem l’alè / i esperem res-posta. / Però res no es mou”. Quina por tenim si ja “ja no hem de creuar més muntanyes, / ningú no ens espera a l’exili”.

Hem perdut l’intel·lecte? Introspecció en mà, s’assegura qui escriu: “Confondre’m definiti-vament / amb la substància”. Inevitablement, hem perdut la “forma, / l’accident, / la causa”. “Però, / per més que l’he cercat, / no he conegut l’error”, critica el poeta en un context general on no s’implora el mea culpa.

Els versos de Martínez Grimalt van cap a les fosques i reclamen el “centre d’un punt geo-dèsic”, el seu i el dels altres, ara convertit en un “nou creient del caos”. Aquesta nova parla, “sollada d’adjectius, / anèmica”, s’arrossega per la tinta lluent de les pantalles en temps de pandèmia, pen-sem. Els mots “reboten”; el cos no penetra dins altre cos. La terra plantejada és “drecera i laberint”, espai on “cap so ja no es pot sentir”. A l’aguait, una projecció d’esperança que no arriba: “I tundra endins, / l’herbam no neix”.

Per últim, “la ciència ja ha emmudit…i el judici s’ha esquerdat”. És tot reiteració, claudica l’autor. Direm, això sí, que “no hem enfondit / cap enfilall / de males arts”, però sí hem quedat on sempre som.

Llicenciat en Història Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan Tomàs Martínez Grimalt ha publicat llibres d’assaig històric, teatre i poesia i ha obtingut, entre altres premis, el Miquel Costa i Llobera (2008) per Els Jorns i el premi Bernat Vidal i Tomàs (2009), per Proètica dels plaers. L’any 2016 publicà el llibre Obagues i solanes.

Societat emmudida

Societat emmudida A. Lliteras Lezcano

Compartir el artículo

stats