Les nenes que llegien al lavabo l’he llegit, jo, al bus, pel carrer, pels racons... perquè és un text que es presenta a l’inrevés. Creix el seu interès a mesura que t’hi endinses, i cada vegada pots deixar-ho menys, malgrat que hagis de fer, anar o venir.
Acaba amb un epíleg que és ni menys ni manco que aquell pròleg que altre hagués col·locat de bon començament: a qui va dirigit i per què s’ha escrit. Sí que comença amb una introducció com cal, on explica com va prendre el títol de la filòsofa Marina Garcés, com aquelles nenes que llegien al lavabo és qualsevol de nosaltres que llegeix el que vol i quan vol (i on vol, és clar): llibertat lectora i creadora que reclama des d’una posició reivindicativa: la de gènere i diversitat. Ho fa entremesclant una història sentimental del seu creixement alhora que recorr en forma d’assaig un grapat de textos on són els escriptors els que expliquen l’àmbit de l’escriptura.
Perquè Sebastià Portell, l’autor, em manté en estat de sorpresa d’ençà que vaig conèixer la seva força narrativa, val a dir la seva maduresa. Ara mateix en son vint-i-quants?, encara no trenta, i preneu esment la seva trajectòria: dues novel·les, relats i obres de teatre tots guardonats, una biografia, la dita primera antologia de poesia LGBTQ –pioner a més– i ara aquest llibre de i sobre l’escriptura o la vida, així entrunyellades com ell les percep. El vaig escoltar a una conferència sobre literatura, i tan aviat com vaig poder encalçava bona part de la seva producció, perquè s’ho val.
Fins aquest llibre que -ho he de reconèixer- no em va enganxar de tot d’una. Què és el que va canviar per a què a partir de la pàgina 55 (capítol que es diu «Qui et penses que ets?») que evidentment anava dirigit a la meva vergonya de llegir, escriure i dir, vaig començar a aferrar-hi post-it i fer-hi marques de tot allò que anava desgranant? De l’autobiografia de la seva infantesa -quan a prop li queda- i la seva vinculació al món adult -ai las, quanta saó- fins al recorregut per tanta anàlisi de l’escriptura provinent dels mateixos escriptors i altres filòsofs, sembla inviable fer aquí una relació de les lectures que proposa, que analitza, que desentranya i per les que transita. Només dir que preval l’amor a la lectura i la reivindicació de gènere o millor dit d’inclusió de la diversitat, tot allò no inclòs al cànon dit oficial, on «les desigualtats de classe, les expectatives, l’educació, el temps, el sentiment d’un cos cansat» que fa que no totes (negres, gitanes, queer) puguem tenir les mateixes possibilitats d’expressar’ns, llegint o escrivint, sense necessitat d’amagar’ns.
Sebastià Portell fa reivindicació d’aquell «equilibri difícil entre la diversitat i la tematització» en què poden caure les nostres lectures, però també la que ha viscut la societat aquests darrers quasi vint-i-cinc anys. Perquè la Mallorca en què ell, com escriptor, va néixer i créixer, queda sentimentalment reflectida mentre proclama la lluita vers la llibertat intel·lectual que permeti a tothom escriure en igualtat de condicions per poder oferir lectures a aquelles nenes que llegien al lavabo.
