Les societats humanes, a mesura que la civilització les allunya de la natura, tenen un bon mecanisme de connexió recurrent amb ella: els individus que, seduïts per la bellesa, l’interès i la diversitat de l’entorn, proclamen amb la paraula, la lletra i les imatges, el coneixement del paradís, sinó perdut, sí llunyà per a les masses urbanes. Podem reconèixer com a primers cofrares del gremi el grec Aristòtil i el romà Plini, i fer-ne una llarga nòmina: Buffon, Darwin, Haeckel, Carson, Durrell, Goodall o Rodríguez de la Fuente. Els comunicadors han seduït milions d’humans per a la natura!
Un dels “gurus” més poderosos en aquesta tasca és el britànic Attenborourgh, d’una trajectòria immensa, que es va iniciar a principis dels 50 amb filmacions quasi artesanals per a la BBC (a les expedicions, combinava les filmacions amb les captures d’espècimens per al zoo de Londres), i va culminar amb vuit sèries documentals dedicades als distints aspectes de la Vida (Life) que s’han emès i comercialitzat a tot el mon. Alguns d’aquests documentals són insuperables. Els reconeixements socials que ha rebut per aquesta tasca són nombrosos: més d’una quarantena de premis i distincions, . El seu èxit, com el de molts dels naturalistes esmentats, es fonamenta en un ingredient essencial: l’entusiasme, que manté als seus 96 anys encara avui. La seva darrera producció, visible a Netflix ( A Life on our Planet), és un al·legat militant contra el canvi climàtic que demostra el compromís i la lucidesa del venerable naturalista, enamorat del planeta que ens ha presentat durant dècades.
Però el televisiu no és l’únic llenguatge que domina: la seva perícia amb la ploma és igualment notable, i resulta un narrador ameníssim, que captiva i manté l’atenció del lector. Amè i prolífic: ha publicat desenes de llibres, una part considerable dels quals es basen en els seus documentals i sèries (o a l’inrevés?), bona part dels quals es poden trobar en castellà.
En aquests temps de sedentarisme forçat, resulten especialment gratificants les cròniques de viatges, i avui recomanam al lector l’estimulant volum dedicat a les illes més llunyanes: Nova Guinea i altres illes del Pacífic, Madagascar i Austràlia. Les llargues expedicions relatades (de diversos mesos cada una) tenen ja més de 60 anys, i presenten un món pre-turístic realment exòtic: caravanes de bastaixos que rebien com a salari (mai més ben dit) una cullerada de sal diària; desplaçaments oceànics amb vaixells que traficaven copra; aborígens que mantenen l’art rupestre amb tècniques mil·lenàries prop (és un dir) d’anacoretes occidentals al desert australià, on els tèrmits han devorat tota una biblioteca, de la qual sols ha sobreviscut un exemplar de l’Imitació de Crist de Tomàs de Kempis...Tot això en el món de les aus del paradís, els lèmurs i l’esplèndida fauna australiana.
Destaquem que, com altres grans naturalistes, Attenborough no menysté els humans en la seva descoberta, al contrari (Recordem que la darrera sèrie de Félix Rodríguez de la Fuente es deia justament “El Hombre y la Tierra”). El britànic ens retrata en detall les societats que l’acullen, sense cap ombra de supremacisme; ens servirà d’exemple d’aquesta encomiable actitud l’evocació de l’episodi bíblic de la serp temptant Eva quan ens ofereix el resum dels mites fundacionals dels burata australians, igualment inverosímils.
L’edició no desmereix per res del contingut: bona traducció de Maria Lesta Conchado treballada perfectament amb els noms d’animals i plantes; paper, disseny i tipografia de qualitat; i bona reproducció de les fotografies en blanc i negre, aspectes que no sempre es cuiden prou en llibres d’aquest estil. En definitiva, un llibre amb bona informació i de lectura molt agradable. S’agraeix en aquests temps que ens han tocat.
