Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

NATURA

El ressò de la natura: lectures muntanyenques... i assimilables

La literatura que ens parla de Natura és molta i extensa, avui, però, ens acostam a la més específica, i a la que ens parla de la muntanya

Joan Martí, Mercè Valero i Carlos Suñer.

Joan Martí, Mercè Valero i Carlos Suñer.

Si som al cim del Massanella, 1365 metres d’alçada, a quina distància és l’horitzó? La fórmula per calcular-la existeix: rel quadrada del producte de l’alçada en metres per 13. Entre d’altres curiositats, aprendrem aquesta a la Guia per als que caminen, de Tristan Gooley, lectura que, si no és muntanyenca, és... assimilable. Conté dades útils a caminants i muntanyencs. Cal tenir en compte, però, que els consells i informacions de Gooley es basen en referents de l’Europa del nord i central, i d’altres bandes del món lluny de ca-nostra. Garantim que la lectura de Gooley és entretinguda: hi ha dades, anècdotes i detalls que ens obriran els ulls quan visitem un paratge natural o rural. I bon humor. També en Com llegir l’aigua, del mateix autor.

En el primer text, Gooley ens convida a fixar-nos en allò que trobam quan caminam, a posar l’atenció necessària per a l’orientació i, en casos extrems, per a la supervivència. Ens ensenya a calcular a quina distància és l’horitzó, a trobar l’Estel Polar sense el Carro, a interpretar el que indiquen els cimals dels arbres o les herbes de les voreres d’un sender, a comprendre els advertiments dels niguls, i a què fer cas si ens perdem en la muntanya. En el segon, Gooley explica els elements que formen l’aigua i les seves formes, i les dinàmiques i efectes que ella genera: gorgs, llacs, basses, neu, gel, platges i marees, la pluja...

Sí. Per llibres de muntanya entenem generalment una altra cosa: relats de travesses per serres extremes, d’escalades i ascensions. En general, solen interessar, fins i tot als profans, quan del títol se’n desprén l’anunci de drames agònics, tragèdies irreversibles, caigudes mortals o polèmiques entre les figures notables de l’alpinisme. Vet aquí un llibre de muntanya stricto sensu: Dead Mountain. La montaña muerta, una investigació de Donnie Eichar sobre l’enigma del pas Diàtlov, als Urals més inhabitats. La seva lectura ens aproxima al per què en el febrer de l’any 1959 nou estudiants muntanyencs rusos moriren de forma inexplicable i terrible enmig de la nit i de la neu i a temperatures glaçadores en un indret solitari que ara es coneix amb el llinatge d’un dels joves morts, lider del grup.

Lluís Valcaneras. FEIM KILÒMETRES

Lluís Valcaneras. FEIM KILÒMETRES

L’enigma ha generat hipòtesis de vegades boges: monstres àrtics, alienígenes, proves nuclears soviètiques ocultes... La que Eichar planteja és versemblant, racional, científica. Eichar, hàbil guionista de documentals, ha llegit la documentació disponible (secreta durant el règim soviètic), ha parlat amb gent que recorda el fet i amb experts que han intentat explicar-lo, ha visitat el lloc. Dead Mountain és una bona crònica, que enganxa des de la inicial presentació dels fets. Té el ritme d’un thriller solvent.

El muntanyisme mallorquí és, per descomptat, molt més modest que el soviètic. Ha produït fins ara poca literatura. Obvi, si tenim en compte la dimensió real i l’impacte social escàs de la nostra afició a trescar per la Serra. Ens plau tenir l’oportunitat de presentar tres obres noves d’aquí que s’hi refereixen: unes memòries d’intensa (i modesta, en opinió de l’autor) activitat muntanyenca; una novel.la producte alhora d’una rauxa i d’un acte de valor personal i familiar envejable; i un recull de converses sobre llibres, pel·lícules i música que els autors i l’autora, creuen relacionats amb el ja excessiu esport de córrer per camins de la muntanya mallorquina. Expliquem-les.

Lluís Vallcaneras és un muntanyenc mallorquí notable. Actualment és membre de la junta de Tramuntana XXI. Abans ha estat president de la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada i director de l’Escola Balear d’Alta Muntanya. És autor de guies d’excursions i altres textos relacionats amb aspectes culturals de la Serra. És qualcú rellevant, doncs, en el restringit món del muntanyisme i de l’excursionisme locals. Amb tota aquesta experiència, Vallcaneras ens ofereix un document que descriu l’excursionisme a l’illa en les darreres dècades del segle passat i primeres del present: Entre cims i barrancs. Noms de muntanyencs, de llocs, activitats d’escalada i barranquisme que gairebé tots els muntanyencs, veterans o no, de l’illa reconeixeran, apareixen en aquestes memòries, escrites sense cap altra pretensió que la de deixar-ne constància. La lectura hauria d’interessar tothom que viu l’afició a la muntanya a Mallorca. No esperam que els nostres muntanyencs recitin Costa i Llobera en l’Ofre, com feia amb Shakespeare Mallory en els costers de l’Everest. Sí els suggerim cordialment que llegeixin els textos que expliquen les rels de la seva afició. El de Vallcaneras n’és un, imprescindible.

Miquel Riera posà nom a una variant de l’escalada esportiva: el psicobloc, i la internacionalitzà. Es tracta d’escalar en parets de roca sobre la mar. Promocionà, a més, de forma constant i tenaç l’escalada i altres formes de muntanyisme, sempre a la seva manera apassionada i expansiva, sovint procaç. El seu nom, en l’àmbit que li era propi, és conegut arreu del món. Malauradament, Miquel Riera moria afectat d’un càncer fa pocs hiverns. En plena maduresa. Mentre rebia la quimioteràpia prescrita pels oncòlegs, redactà caparrudament El guía libertino por Manolo López, una novel·la breu on es descriu, des d’un cervell sens dubte potent i hiperactiu, una esperpèntica travessa per la serra de Tramuntana sobre la Ruta de Pedra en Sec. Tot hi és delirant. I segons Riera mateix, pornogràfic. Ell hi figura, enllitat, conscient, ferm. S’hi expressa amb sinceritat ofensiva i alhora empàtica i compromesa. No és un text correcte políticament ni passarà a la història de la Literatura. Ell se’n fotria, de la nostra avaluació. La gent susceptible queda advertida. Miquel Riera mereix –filies i fòbies a banda- l’homenatge de la lectura del seu darrer escrit i testimoni.

Joan Martí, Mercè Valero i Carlos Suñer. FEIM KILÒMETRES

Joan Martí, Mercè Valero i Carlos Suñer. FEIM KILÒMETRES

Feim kilòmetres. Converses per sortir a córrer, és una generosa invitació a la literatura, al cinema i a la música. Es tracta d’una transcripció de les tertúlies culturals del programa de ràdio Feim kilòmetres, dedicat a les formes esportives o de lleure que consisteixen en caminar i, sobretot, a córrer en qualsevol entorn. Córrer en la muntanya està de moda. Kilian Jornet i Decathlon han fet molt de bé... i molt de mal: aquest és un altre tema. La selecció dels títols analitzats a Feim kilòmetres és personal. Els tertulians (autors i autora del volum) saben de què parlen: Joan Martí, Carlos Suñer i Mercè Valero. El llibre repasa textos tan diversos com Viaje a la Alcarria (Cela) o De què parlo quan parlo de córrer (Murakami), pel.lícules com Dersu Uzalà (Kurossawa) o Forrest Gump (Zemeckis), i músiques seleccionades d’entre un ventall amplíssim: òpera, rock, jazz, música conceptual, Queen o Creedence Clearwater Revival, Morricone o Miles Davis. Potser la tria en aquesta part és la que menys entenem. Som encara dels que, a la natura, preferim, escoltar la remor de l’oratge o el xiulo sec del busqueret o, millor, l’aparent silenci dels medis naturals o rurals, preludi de renous ancestrals. Insistim: no és discutible l’interès de les converses. Per tant, benvingudes siguin ara publicades.

Tristán Gooley. TWITTER

Tristán Gooley. TWITTER

Sens dubte, però, la millor proposta que podem recomanar en aquest article sobre llibres de muntanya (i altres) és La pantera de les neus, de Sylvain Tesson. Un text singular, a mitges llibre de viatges i a mitges de reflexions sobre el sentit de l’humà civilitzat entre les bèsties salvatges (i lliures) del món. El títol ens envia tot d’una al clàssic El lleopard de les neus de Peter Matthiessen (Siruela, castellà; Brau, català), el relat quasi filosòfic, indubtablement poètic i a una passa del misticisme, d’una gran i quasi boja caminada per les altíssimes terres del Tibet en cerca del rastre d’un tan mític animal. En realitat, la cerca era d’una espècie de cabra d’aquelles muntanyes que el biòleg George Schaller pretenia estudiar. Matthiessen hi adjuntà intel·ligentment la presència d’un felí bellíssim i misteriós portador d’una poderosa càrrega simbòlica budista.

Sylvain Tesson. TWITTER

Sylvain Tesson. TWITTER

El mateix fa Tesson, aventurer i excel·lent escriptor. És premi Goncourt: poca broma. I premi de l’Acadèmia Francesa. Les seves passions són simples: viatjar i escriure. O una sola passió: escriure de l’aventura encara possible en paratges llunyans. Un dels seus llibres es titula La Marche dans le ciel: 5000 km à pied à travers l’Himalaya, (Pocket) quasi el dietari d’una inversemblant caminada compartida amb Alexandre Poussin, un altre autor caminaire. Altres textos de Tesson? Dins els boscos de Sibèria (Símbol), Un verano con Homero (Taurus) o Berezina (Aguilar). En el primer s’instal.la en una cabana per passar sol l’hivern a la vorera del llac Baikal, en el segon, dissecciona sagaçment els poemes homèrics, i en el tercer fa el seguiment de la retirada de les tropes napoleòniques des de les estepes russes, després del seu fracàs bèl·lic i invasor. Aquest viatge el fa amb motocicleta. Amb sidecar, per si fos poc.

El ressò de la natura

El ressò de la natura

La pantera de les neus és tal vegada un punt d’inflexió en el seu quefer literari. Hi exposa vivència, ideologia i sentiment. El text és bell. En cada pàgina hi trobam llanternades de seny i també espires d’intuïció molt influïdes per les religions presents en aquell tros de món. L’acció passa al Tibet budista, en una regió perduda entre els 4.000 i els 5.000 metres d’alçada, on només hi trobarem iacs salvatges, llops, ramaders nòmades, guineus, voltors i algun altre animal rar, quasi mitològic. És l’hivern. La temperatura és de vint o trenta graus sota zero. Els protagonistes –és la crònica d’un viatge viscut molt recentment- cerquen fotografiar l’esquiu lleopard de les neus, Panthera uncia. Felí excassíssim. De miraculosa supervivència.

El ressò de la natura

El ressò de la natura

L’autor, que també ha escrit llibres d’aforismes, n’amolla gairebé en cada paràgraf, sempre amb un punt de pessimisme ambientalista o de resignació oriental en un ànim d’occident qui sap si addicte al wifi: “Mentrestant, desglaç, plastificació, mort de les bèsties”, “El món retrocedia, la vida es retirava, els déus s’amagaven. La raça humana es trobava bé”, “L’home?... Déu va jugar als daus i va perdre”...

Feim kilòmetres.

Tesson parla de paciència, de l’aguait, d’esperar l’aparició de l’animal insòlit, de la virtut de l’espera, i de l’acceptació de l’espera sense èxit. Acompanya un fotògraf de renom Vicent Munier, que ha esperat llops àrtics, grues japoneses i onsos polars. Acompanya Léo i Marie. Tres enamorats d’allò que costa de veure o que no s’arriba a veure mai. O que només pots veure si la naturalesa te’n fa el regal. Quan menys ho esperes.

Lluís Valcaneras.

Tristán Gooley.

Sylvain Tesson.

Sylvain Tesson.

Compartir el artículo

stats