ENREVOLTAT DE LLIBRES PER TOTES BANDES.
No sé si només em passa a mi. Quan tenc més llibres que em fan gola, quan tenc més llegiguera encesa, quan em mor per assaborir Ali Smith (Tardor, d’Editorial Raig Verd) i Jaume C. Pons Alorda (Riu, bèstia, de Lleonard Muntaner Editor), Maica Rafecas (El setembre i la nit, de LaBreu Edicions) i Albert Roig (Els ulls de la gossa, d’Edicions 62), Núria Bendicho Giró (Terres mortes, d’Anagrama) i August Strindberg (Tot sol, de l’Editorial L’Avenç), Joyce Carol Oates (Blonde, d’Editorial Alfaguara) i W. H. Auden (Cuarenta poemas, de Galaxia Gutenberg), Miquel Martín (Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi, de Vibop Edicions), Salvador Macip (Lliçons d’una pandèmia, d’Anagrama) i Kate Briggs (Este pequeño arte, de l’editorial Jekyll&Jill), llavors estic amb unes preocupacions i uns treballs i dies que no em deixen posar l’atenció en aquella lletra desitjada que em crida a les totes.
SENT MOLTA D’INSEGURETAT ENFRONT DEL QUE VULL ESCRIURE.
No visc mai dins les certeses. Dubt tot el temps. I per això l’amic Enrique Vila-Matas, en el seu llibre Chet Baker piensa en su arte (Editorial WunderKammer), una ficció crítica, em resulta tan benèfic com un bàlsam. És la narració d’un crític literari tancat en un hotel de Torí que cerca el punt d’unió entre la literatura radical que encarna el darrer James Joyce (el de Finnegans Wake) i la literatura tradicional representada per Georges Simenon que siempre se entiende. El crític és una personalitat dividida en dos: meitat Doctor Jekyll i meitat Mister Hide, meitat Doctor Finnegans i meitat Monsieur Hire. Pas un guster de llegir aquestes planes que no vull que s’acabin perquè m’entretenen molt i em distreuen de tots els problemes i desastres organitzatius que tenc. Aquesta és una de les funcions de la bona literatura. Subratll amb un llapis blan les frases que més m’impressionen. I em faig una estona molt bona en què l’avorriment no entra per cap encletxa. El llibre de Vila-Matas convida a cercar un tipus d’escriptura, un estil i una construcció que permeti mantenir units els pols més extrems amb les seves xarxes antagòniques i oposades. Una bella heroïcitat literària.
M’AGRADEN LES FAIXES DELS LLIBRES.
I el de Neus Canyelles Autobiografia autoritzada (Empúries) en duu una de blava amb tres textos, un de Marta Orriols (destac una frase de cada autor: “Hàbil i enginyosa, l’autora ens convida a una lectura que destaca per la clarividència i la manca d’hipocresia.”), un de Sebastià Alzamora (“Neus Canyelles, cada vegada més fràgil i cada vegada més dura.”) i un de Tina Vallès (“... però sense fugir de qui és i de qui encara vol ser: l’amiga funesta de Joseph Roth.”). El títol és una troballa. I allò que ens conta en els quatre capítols constitueixen els records de la minyonia d’una al·lota sensible que sap fer anar llatina una llengua ben personal, un flumen orationis o flumen verborum, que t’enganxa com una rondalla xiuxiuejada a cau d’orella teixida amb el material de l’autoficció. Crec que en aquesta treballada simplicitat es troba l’arquitectura magnètica d’un text que em va sorprendre per un cantó i em va demostrar que na Meri, la germana de na Neus, li va destapar a la perfecció el món de les paraules i de la llengua. Una bona escorpí que sempre ha escollit clavar-se l’agulló abans que tastar el verí aliè. Tota una filosofia íntima.
LA MIRADA DE RICARD MARTÍNEZ PINYOL.
En japonès pintor i poeta es diuen amb la mateixa paraula. I Martínez Pinyol és artista i poeta en un mateix cos. El vaig conèixer per intermediació del seu amic de les Terres de l’Ebre el poeta Albert Roig. Els anys 90 va venir a Mallorca i va muntar el taller de gravat i estampació Torculari. I allà ha creat la seva obra i ha editat obra gràfica original de molts pintors. Acaba de treure Arrels d’aire (LaBreu Edicions), que recull els seus llibres de poemes des de 1996 a 2020: Interval, Les aigües secretes, Abelles i oblit, La verdor i l’absent, La inspiració i el cadàver, Anyil, llibres publicats, i Érem tan fràgils, llibre inèdit.
Vols de mots encenen els poemes. La ingravidesa és una constant que converteix els versos en estols ben a lloure. Mans que dibuixen l’aire, que teixeixen l’aire, que fan de l’aire matèria d’escriptura. Condensa el llenguatge amb altíssimes pressions per fer poemes breus que esclaten de fulgors quan menys ho esperes. Camins de paisatge entrevist, entretocat, entresentit, entrepintat. Lletrafoguera cal·ligrafiada amb la discreció del silenci que envolta les ressonàncies fondes, els anhels ardents, la pell de l’aigua riuencamarina, els salobrars, els miratges i l’absent. Celebra el paisatge esfilagarsant els detalls, les sensacions, les clarors, el lèxic, les sensualitats, els encontres, les coloracions, les zoologies.
I arriben les pinzellades del haiku, o el que va més enllà del haiku, quan el poeta esborra qualsevol espurna de vibració en què el sentiment senyoregi. Aquesta insignificança de la significació, aquesta sensorialitat aturada quan anava a créixer, aquest crit ofegat al fons del silenci, aquest desfici paralitzat cop en sec. Tinta d’arbre, tinta de fosca, tinta de desig, tinta d’enyor, tinta de cendra, tinta de sal.
La poesia de Martínez Pinyol et bressola i et canta com la flaire entre els canyars, com les passes de les ones, com l’esqueix del fang quan es cruia, com el frufrueig del plomissó d’un ànec verd, com els besllums de les roses, com la remor de la pedra i de la saba, com el camí de la guspira fugaç.
Avui, 15 d’abril, a les 19.30 hores, al passatge del Papa Joan XXIII, davant Embat Llibres, el poeta Miquel Bezares presenta Arrels d’aire amb l’autor. Cal inscripció prèvia a vendesembat@ispbaleares.com.
Un llibre que val l’alegria!
