Si hi ha una Literatura tenaç és la de Jules Verne, densa, potent... Ell devia ser-ho, tenaç. No s’explica d’altra manera la seva fecunditat creativa. Verne no és un autor, sinó una Literatura, una Obra, un Llegat. I per descomptat, un Mite. És possible que avui, Verne es gronxi entre un cert oblit o menysteniment entre les generacions més joves, introduïdes en la lectura per altres vies; posem Harry Potter (màgia tràgicojuvenil) o Geronimo Stilton (màrqueting). No passa res. Els mites són mals d’esbucar. En l’univers de l’escriptura tot conviu. Verne és sòlid. Cal tenir il.lusió per editar ara una primera edició en català d’una de les seves darreres novel.les. Ho fa El cep i la nansa, amb un magnífic L’esfinx del glaç, amb traducció quasi perfecta d’A. Munné-Jordà, expert en tota mena de literatura fantàstica.
Però, parlàvem de tenacitat. Exliquem-nos. Gràcies al dossier que acompanya la present edició, alhora elegant i senzilla, sabrem del compromís que Verne es plantejà en un estudi que va fer l’any 1864 sobre Edgard Allan Poe, l’obra del qual coneixia per les traduccions de Baudelaire. Havent comentat Les aventures d’Arthur Gordon Pym, l’única novel.la de Poe, Verne es demanava: “Qui la reprendrà mai?”, pel fet que la novel.la de Poe no té final. Ell ho va fer, l’any l’any 1897.
Verne deu molt a Poe. Cinc setmanes en globus prové de dos contes de l’autor americà, per exemple... No tenim temps aquí, però, de fer erudició petulant (tot això es troba a la xarxa, benvolguts lectors), i més. L’esfinx del glaç és una novel.la del més pur Verne, un del seus Viatges Extraordinaris: acció, hipòtesis científiques, enigmes i senyals que cal interpretar, navegacions, naufragis, protagonistes principals nobles i ardits, qualque traïdor i qualcú amb algun fet terrible per ocultar, descobriments geogràfics, la confiança amb la Providència...
Si Verne ens havia portat al Pol Nord amb el capità Hatteras (un obsés), ara ens portarà al Pol Sud, en el qual un altre personatge seu obsés, Nemo, hi havia plantat bandera. Passarem ara pel Pol Sud. Potser abans hi havia passat Gordon Pym. A la novel.la ho sabrem. Cercarem els sobrevivents de l’expedició en la que Pym participà, comandada pel capità Wiliam Guy, de la Jane. Anys després, un germnà d’aquest, Len Guy, amb esperances, i l’enginyer americà Jeorling, el nostramo Hurliguerly i el segon Jem West, fan la cerca a bord de la Halbrane, mentre que el turmentat Dirk Peters, obsés també i turmentat, cerca en realitat Pym... La navegació és fabulosa. L’Antàrtida, desconeguda. Faltaven anys perquè arribassin al Pol Sud Admunsen i Scott sobre terra ferma antàrtica. Si Verne hi crea un passadís navegable entre icebergs, illes i les dues parts d’un continent encara no cartografiat, benvinguda sigui aquesta creació.
