Suscríbete 4 Billetes GRATIS Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dislocacions

La profecia de Glenn Gould un any després del començament

Tothom coneix el pànic que el pianista canadenc tenia als gèrmens, microbis i altres tipus d’organisme infecciosos

Glenn Gould.

Efectivament, com el lector pot imaginar, Glenn Gould no va preveure mai la COVID ni les terribles conseqüències que suposa pel fràgil ecosistema del món de la música. Gould, però, va tenir dues premonicions que ara, vistes amb una certa distància, semblen sorprenentment visionàries.

Tothom coneix el pànic que el pianista canadenc tenia als gèrmens, microbis i altres tipus d’organisme infecciosos. Aquesta mania el duia a defugir el contacte amb altra gent; a tancar-se en habitacions d’hotel hermèticament aïllades de l’exterior; a recobrir-se –estiu i hivern– amb roba isoladora; a evitar una encaixada de mans; a eludir tot contacte físic i especialment sexual; i, sobretot, a rebutjar la sala de concerts, densa de públic i d’alenades feixugues i sobtades tossines, a més d’algun espasmòdic i humit atxem. La segona idée fixe que tenia, conseqüència de la primera, era que la música enregistrada era el futur. I vet aquí que després de més d’un any de COVID i confinament, les seves profecies s’han complit. Sense sales de concert i amb molta música enllaunada, talment així com hauria volgut Gould, vivim, en general, vides aïllades i asèptiques, molt higièniques, sí, però pràcticament sense música en viu i amb l’únic al·licient de l’streaming i el zoom, si bé en les darreres setmanes sembla insinuar-se un tímid retorn a normalitat pre-COVID.

Gràcies en part per haver aplicat el confinament, però sobretot gràcies a la distribució de la vacuna, moltes sales començaran a obrir en qüestions de setmanes. Serà una obertura parcial, sobretot a les grans ciutats. Les sales, naturalment, hauran de respectar els criteris de distància, alternança de butaques i venda d’entrades proporcional a la capacitat de la sala. Tothom haurà de dur mascareta, fins i tot els artistes; alguns músics de vent hauran d’aplicar uns filtres-mascaretes als seus instruments. Les grans produccions amb dotzenes de participants (Aida, l’Anell i fins i tot algun musical) hauran d’esperar un altre any, la tardor del 2022, per exemple. Veurem i escoltarem més obres de petit format com Pierrot lunaire, Histoire d’un soldat, La voix humane; més quartets de corda i menys Mahler i Bruckner. Moltes funcions seran híbrides, part en viu i part per retransmissió i zoom: el cor dels jueus cantarà “Va, pensiero” des d’un hangar a l’aeroport per a mitja sala de públic que seu al Principal. I per cert, a moltes ciutats grans, per comprar una entrada s’hauran de mostrar els resultats d’un test ràpid o un Vaccine Passport. La perspectiva és orwelliana, però no hi ha altra alternativa.

Una cosa comença a quedar clara: malgrat les opinions de Gould, una gran part del públic s’estima més una funció passable en directe que una interpretació suposadament excel·lent en pantalla. Ja el març del 2020, molts teatres d’òpera van començar a emetre per zoom i streaming algunes de les seves produccions. Al principi tot era gratuït; quan van començar a cobrar, el públic va amagrir-se fins a esdevenir simbòlic. A pesar de l’interès relatiu per part del públic i la dificultat perquè sigui rendible, totes les altres grans institucions s’han abocat a l’streaming, però queda clar que és una bena momentània, no una cura permanent.

Mentrestant, després del primer pànic i la subsegüent incredulitat davant la durada de la pandèmia, tots ens hem alegrat de veure ressuscitar la música en viu. Cercant solucions, la NY Phil ha llançat un programa de concerts sorpresa a qualsevol indret de NY. I per què sorpresa? Precisament per evitar la congregació de públic. Així la NY Phil Badwagon és un festival informal a qualsevol cantonada, parc o voravia que utilitza un bandwagon (remolc de camió) com a escenari. Els músics són joves i de totes les races; la música és de recent creació i d’aires pop i cross-over. No hi ha res prohibit. Totes aquestes iniciatives, a pesar de les seves bones intencions, exclouen els aficionats tradicionals de les sales de concerts. El públic canós i ric i de costums inamovibles difícilment se sentirà motivat per aquests festivals. Si contràriament s’atreu un altre públic, ja s’haurà guanyat alguna cosa.

Mentrestant, seguirem gairebé igual fins a la tardor: algun concert en viu ocasional i –talment com havia previst Glenn Gould– abundància de música enllaunada, streaming, zoom i mascareta arreu per por als microbis. Un any després del començament de la COVID aquest és encara l’ecosistema musical en què vivim.

Compartir el artículo

stats