AIXÍ M’AGRADARIA FER LES NOTES.
¶ Solellet. Refilar de teuladers. Pas uns dies de paradoxes, eufòries, contradiccions, tristeses, emocions i molta d’intensitat en una mescladissa que em fa viure. Dimecres, dia 10 de març de 2021, vaig recordar que feia vint-i-sis anys que n’Ovidi Montllor, l’estimadíssim Ovidi, havia partit de vacances. I vaig cantar amb ell i per ell l’“Homenatge a Teresa” mentre em passejava per un caminoi en la frontera dels camps d’ametlers i els boscs de pins. Em venien flaixos amb instantànies de tants d’anys de coneixença, de fraternitat, de veure’l al teatre quan començava, d’acompanyar-lo als primers concerts, d’admirar-lo en el cinema, de parlar hores i hores amb ell. Amb na Maria del Mar Bonet, quan muntàrem l’espectacle sobre n’Ovidi i en Guillem d’Efak (l’altre amic, poeta i cantant que també va partir amb n’Ovidi i ens va deixar, també, un poc més orfes), ens intercanviàvem records personals d’ell. La Bonet em deia: “N’Ovidi és com un arbre que creix a mesura que el coneixes. I és un arbre amb moltes de branques. L’arrel, que era d’una persona totalment íntegra, de dalt a baix, en les seves conviccions, en la seva manera de pensar, política i humana. Això era la clau. Era el seu centre. Després l’arbre en sa terra: la seva terra, el seu parlar i cantar, el seu País Valencià. I n’Ovidi poeta, és clar. I n’Ovidi de cançó d’arrel popular, intensa i fortíssima. I n’Ovidi actor, que era magnífic, sempre grandiós en tot el que feia, al cinema o al teatre. Era una persona propera, amiga, tendra, entranyable!” Vàrem passar molt de gust amb aquella festa per a n’Ovidi i en Guillem d’Efak que presentàrem arreu dels Països Catalans amb l’entusiasme d’un públic que els estimava. Ara un amic, Josep Nieto, em piula un record que havia oblidat: l’anada a donar un darrer adéu a n’Ovidi mort al tanatori de les Corts. Fou tristíssim. Tots ploràvem i ens aferràvem pel coll. Era impressionant la gent que l’estimava. Era commovedor!
Ara l’escolt recitant el “No hi havia a València dos amants com nosaltres” de l’amic Estellés i els ulls m’espiregen..
MARÍA BELMONTE M’HA FET VOLAR PEL DIONISÍAC NORD DE GRÈCIA.
Recordes aquell film de Theo Angelopoulos que es titulava Paisaje en la niebla en què ens retrata els panorames de Macedònia, dels Balcans, d’aquella Grècia entre fosques i mitges llums, entre clarobscurs i llunyanies? La professora de grec modern de la Belmonte, Kleri Skandami, ja li havia dit un horabaixa: “Hay otra Grecia. Una Grecia que no sale en las guías turísticas, que no aparece en las postales. Una Grecia que no està bañada ni iluminada por el sol, sinó envuelta en la niebla. Una Grecia fronteriza, balcànica...”. I això va fer que la Belmonte es decidís a visitar Macedònia i Tràcia, que formaren part de l’imperi Otomà i sofriren les conseqüències de les guerres dels Balcans de 1912-13, la terra d’Alexandre, de Filip, d’Aristòtil, la terra fronterera plena de llacs i boscs i muntanyes altes travessades per rius de tres noms on el món grec clàssic es fon amb la sensibilitat oriental, bizantina, otomana dels romaics o romans, on ix aquella part de la cultura clàssica que ens va despertar Friedrich Nietzsche a El naixement de la tragèdia: el dionisíac. Ell ens va dir que el salvatgisme, la follia i l’èxtasi dionisíac formen part del món grec tant com l’apol·lini. La Belmonte a En tierra de Dionisio. Vagabundeos por el Norte de Grecia (Acantilado), no ens dona un llibre de viatges, ni una guia de llocs, sinó que ens ofereix una geopoètica íntima del seu nord grec propi, la seva visió personal, intransferible, sàvia, poètica i entretengudíssima de la Macedònia grega plena de records, de llocs i personatges històrics, de persones reals, d’animals, de rius, de llacs, de muntanyes i de fronteres. Aquest punt d’encontre entre Orient i Occident esdevé un relat extraordinari en què es conjuguen la literatura i l’antropologia, la història i el viatge en si mateix amb tots els seus imponderables, aventures i fets domèstics que darrere les seves boires i malenconies presenta zones fascinants en què conflueixen realitats materials i espirituals tan diverses que resulten commovedores. Ciutats i territoris que constitueixen un vertader palimpsest de cultures superposades, mesclades, enigmàtiques, en què l’invisible és tan important o més que el visible. L’escriptura serena de la Belmonte pot ser informativa i formativa, descriptiva i acadèmica, amarada de visions, però arriba al seu gran esplendor quan es dedica d’una forma molt subjectiva a contar amb un impudor diví allò que sent quan arriba a un lloc seductor, quan assaboreix la bellesa d’unes ruïnes, quan es deixa endur per una llum, quan la gent del país la impressiona, quan se sent perduda, quan descobreix alguna cosa que la sorprèn, quan ensuma aquell món amb els cinc sentits alhora. L’arribada a Tessalònica, el truller d’una manifestació, el passeig vora el mar amb el reconeixement d’un moll on Angelopoulos va rodar unes escenes de Paisaje en la niebla dins un capaltard grisós amb esqueixos rosats al cel, la visió de la torre Blanca, la contemplació d’un jove guapo que fa evolucions dins un cèrcol, l’aparició d’una banda de música amb l’Olimp que emmarca la visió de la badia té, com diu ella mateixa, tints onírics, quasi fellinians, com si s’hagués traslladat a un lloc fora del temps. Surt del llibre amb l’alegria dionisíaca del tremolor vitals mesclada amb una serenitat clàssica d’unes planes plenes de gràcia i de ventura.
