Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Discos

Dir guitarra com dir Joan Bibiloni

Recórrer les trenta-quatre composicions d’aquest doble CD permet un passeig per una varietat d’estils

Joan Bibiloni.  B. RAMON

Joan Bibiloni. B. RAMON

Guitarra dóna títol a un doble CD de Joan Bibiloni que no sé si dir homenatge o recopilatori, potser perquè és altra cosa, en realitat. Sorgeix a rel dels trenta-vuit anys que fa de l’edició del seu disc Joana Lluna amb Produccions Blau i d’aquesta continuïtat. Precisament, amb Flors músties dins un palau d’aquell disc en nova versió remasteritzada s’obri el primer dels discos, fent palesa la intimitat entre la guitarra acústica i la mà de Joan Bibiloni però també la capacitat de conjunció amb altres músics. És homenatge pel transcurs d’aquests trenta-vuit anys i la seva evolució a una manera tan personal de tocar la guitarra; és homenatge a la guitarra acústica, que el mateix Bibiloni farà sonar alhora multiplicant sovint les seves guitarres en un joc que només una versió enregistrada ens pot oferir; però és també homenatge a aquells col·legues en què ha pogut fer música plegat al llarg d’aquests anys.

És també recopilatori per la proposta curosament ordenada amb mà aliena, ja que Fernando Merino ha estat l’encarregat d’aquesta presentació de temes dins l’àlbum, no precisament cronològica. Ara peces compilades, ara altres novelles que fan un recorregut per la guitarra i les guitarres de Joan Bibiloni amb aportacions de músics com Jorge Pardo, Larry Corryell o Ernie Mansfield, però també d’altres de trajectòria clàssica com els músics de corda provinents de l’Orquestra Simfònica de Balears Smerald Spahiu, Ferenc Racz, Francisco Sard, que amb Miquel Àngel Aguiló al cello i Toni Cuenca al contrabaix proposen una més que interessant versió quasi instrumental de Mai donis per finit, aquella cançó seva damunt versos de Miquel Àngel Riera que ha fet bon recorregut en veus mediterrànies com les de Miquela Lladó o Maria del Mar Bonet. Propostes curioses, també, com el blues que canta Concha Buika.

Recórrer les trenta-quatre composicions d’aquest doble CD permet un passeig per una varietat d’estils, una mica de jazz, una altra de swing, de rag i blues, fins i tot una pinzellada de new-age, però sempre amb el tarannà que les fa obra de Joan Bibiloni, un eclèctic amb personalitat pròpia. Són excepció els temes inclosos que no són del mateix músic, però precisament en el conegudíssim tema d’Alfonsina y el mar, al que el mateix Joan Bibiloni sona guitarres, charango, udú i percussió, ens fa una demostració de la seva saviesa a l’hora de versionar un tema clàssic, especialment a l’entrada en què ens regala més de minut i mig de brodat a la guitarra damunt –molt vagament– el tema a què donarà desenvolupament després.

Entrevirades al llarg de l’audició d’aquests dos discs sorgeixen unes perles per a guitarra quasi sempre sola (dues a vegades, però sense cap altre instrument) en què Joan Bibiloni fa un present a alguns dels músics que aprecia, en forma de Dedicat a: dedicat a Nando González, a Dave Walmsley, a Toni Pastor, a Damià Timoner, a Gustau Fernández, a Pepe Milán. Petites joies que tal volta són d’allò que més llueix a aquest àlbum que conta una trajectòria extraordinària.

Dir guitarra com dir Joan Bibiloni

Dir guitarra com dir Joan Bibiloni

Compartir el artículo

stats