Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

PLAGUETA DE NOTES (DCCCXX)

Personals

Philippe Jaccottet.

Philippe Jaccottet. France Culture

Papers antics trobats.

1-M’agrada ordenar llibres, netejar-los, fer-ne munts, col·locar-los de bell nou i fullejar-los. De vegades em qued penjat amb un poema, amb una narració, amb un fragment d’un assaig, amb el final d’una novel·la... I allò que em produeix una satisfacció molt gran és trobar coses: una entrada d’un concert de Barbara al Teatre Châtelet de París (quin guster vaig passar amb aquella dona que feia de tot, cantava, ballava, tocava un piano de coa molt llarg i feia uns mítings molt bons contra la sida), un paper de carta de l’Hotel Le Meridien de Londres (ai las! Aquell Piccadilly ple de passatges, de mercats, de sales d’exposicions, de parcs on un estiu vaig ser feliç), una targeta d’una amiga escriptora que per desgràcia va morir en un accident de cotxe, un calendari de l’any 1976 de butxaca amb indicacions de coses que no entenc, un bitllet de cent pessetes, una estampa de la Mare de Déu de la Salut de Venècia (quina alegria viure a l’Hotel Bauer-Grunwald davant per davant de Santa Maria della Salute a la vorera del Canal Gran i a dues passes de San Marco i de la col·lecció de Peggy Guggenheim!), un petit bitllet d’un amic francès, F. G., que em contava que havia aconseguit fer el seminari de Roland Barthes «La préparation du roman», i que estava alabat amb el mestre i els seus companys, una publicitat d’un xarop per a la tos (sempre he estat perseguit per la tossina and Sons) i així un petit etcètera de punts de llibre ben especials que podrien formar part d’un gabinet de curiositats i que em feien despertar els records.

Però també he trobat fulls amb textos meus escrits a mà que m’han omplert de joia i de sorpresa.

Dos textos antics.

2-El primer és del 20 d’abril de 1976 i el vaig escriure a Mallorca. Devia ser per les vacances de Pasqua, perquè en aquella època vivia a Barcelona i feia feina a l’Enciclopèdia Catalana. Vet aquí la transcripció sense cap afegitó, tall o censura. No l’he millorat ni l’he polit: “no és només no puc no hi ha mots no ho sé no sé forçar els ganivets de la tinta les juntes de la paraula aquest venteguer d’una teringa sense aturall un glop rere un altre glop però: puc fer una senyera de saliva? Les tatxadures les obliteracions (oblit-s?) són el millor exercici de dir-ho gairebé tot: un venteguer Pink Floyd wish you were here me tapa la fesomia amb un mocador vermell i acristallat, puc dit que tenc por? So, you think... blue... blue sky, el cel és marró, els solcs són blaus, duc braverols als ous a la pell dels besos no donats a l’alè (als pets!)

Pot menjar-te, amor, ai, prohibit amor, la cremadissa que degota d’aquest full mullat pel buf encès per la claror de les llàgrimes per un aire de cagarros fent un tap a la tristesa...”.

El segon text, també escrit a mà amb la meva ploma Mont-Blanc, m’ha fet més gràcia per un motiu en què hi ha una rara casualitat i una estranya coincidència: es titula com el meu llibre de poemes que acab de treure ara mateix Carpe momentum (col·lecció Jardins de Samarcanda, Cafè Central-Eumo Editorial) i no duu cap data, encara que pel tipus de lletra i el paper rovellat als cantons em sona que també deu ser dels anys setanta, sense poder concretar res pus, i sembla que fou escrit en un dels viatges que feia amb els vaixells de la companyia Transmediterrània. I diu així: “Saber amb lucidesa i clarividència que en el moment de la mort, en un instant tot haurà perdut el sentit: els humans (amor, amic, amat) i també els objectes, les coses (la ploma amb la qual escric, la plagueta, el fasser, el vaixell, la cadira, el llibre...). Saber amb l’alegria del temps epifànic que només –no més– aqueixa engruna d’ara és la fràgil victòria de la vida eficaç: del planter de vida. Collir aquest espai de temps –un rere l’altre– sense descans és la lluita contra la mort: compassiva afirmació de la humana tendresa.

”Collir el naixement de l’instant, acaronar-lo com l’única riquesa tan efímera com el breu resplendor del llamp. Sí! El llamp mercurial, incandescent d’un espai de temps és el bressol de la vida que ni la lletra ni la imatge, ai las!, poden fixar.

”Una tasca constant: omplir l’instant etern.”

Idees clàssiques d'un mateix.

3-Aquestes dues notes m’han ensenyat allò que ja sabia (la millor forma d’aprendre). Els escriptors som obsessius i sempre fem voltes als mateixos temes que ens agraden, ens sedueixen, ens travessen, ens donen gust o ens fan mal, tant és! I aquí, a més a més, aquest atzar que no existeix a l’atzar d’un títol que faria servir cinquanta anys després i que prové d’aquell Carpe diem d’Horaci que em va tocar tant, que vaig aprendre en la literatura i en la vida, que recoman que practiquin els ulls que em llegiu, i aprofitareu aquesta vida comptada. Carpe momentum, sense atur!

Philippe Jaccottet. France culture

Philippe Jaccottet. France culture

Philipp Jaccottet, poeta, mestre còmplice, amic, acaba de morir.

4-Quan anava a entregar aquest text m’arriba la notícia tristíssima. Estic desolat! Estimava Jaccottet des de fa molts d’anys, ell m’ha ajudat a escriure i, sobretot, a viure. El llegesc cada dia. No l’oblidaré mentre visqui!

Cal llegir-lo, amigues de la bellesa, és la sal de la terra!

Compartir el artículo

stats