NO ENS ATURAREM DE LLUITAR PER LES LLIBERTATS.
¶ Enyor tots els amics que ens han deixat fa temps però que molt sovint record i invoc, especialment quan passen esdeveniments dels quals m’agradaria parlar i que voldria comentar i discutir amb ells, com ara mateix el fet de veure com la llibertat d’expressió segueix molt perseguida a l’Estat espanyol, com ho demostren els centenars de persones amenaçades, multades, jutjades i algunes forçades a l’exili per dir-hi la seva, per expressar les seves opinions en veu alta. I ara, que els mossos d’esquadra (convertits, ai las!, en policia judicial) hagin detingut el raper Pablo Hasél a la Universitat de Lleida (amb el vistiplau del rector), per mor de les seves cançons, ens mostra dues coses elementals: la ideologia de dretes incivilitzades que amara molts de jutges, i el fals progressisme del Govern dit d’esquerres del PSOE-Podemos amb la complicitat del Govern català, que accepta que els mossos siguin armes de la repressió.
Pens que m’agradaria parlar-ne amb els amics Fabià Puigserver (mort fa 30 anys, i que va fer el primer cartell de “Llibertat d’expressió” d’una cara amb una retxa vermella a la boca), Guillem d’Efak i Ovidi Montllor (26 anys), Blai Bonet i Nadal Batle (24 anys), Ramon Barnils (20 anys), Nina Moll (12 anys), Montserrat Abelló (7 anys), Rosa Novell (6 anys) i Muriel Casals (5 anys). Totes aquestes persones ben amigues corals, professionals excel·lents de la cultura, havien lluitat contra el dictador Franco, havien lluitat pels drets humans, per la justícia, per la igualtat, per la fraternitat i per totes les llibertats. Cadascun amb el seu llenguatge creien que no hi podia haver procés democràtic sense llibertat d’expressió. Què dirien ara? Recordem que el 22 de juliol de 2019 Pedro Sánchez va assegurar que derogaria la llei mordassa, que és un instrument de censura i repressió a les totes. Un any i mig després el Govern del PSOE-Podem no l’ha derogada encara que tenguin prou vots per fer-ho i fa algunes setmanes que es preparen per reformar-la. Toca dir adéu a la derogació. El recurs de la fiscalia al tercer grau dels presos polítics catalans és una altra maniobra repressiva brutal que s’ha publicitat just després de les eleccions catalanes perquè no molestàs el candidat del PSC, Salvador Illa. A Barcelona un mural dedicat a Hasél amb la cara del Borbó fugit va ser despintat per treballadors de l’Ajuntament. Quan entrevistaren la batllessa, Ada Colau, va demanar perdó i va dir que es podria tornar a pintar (quina barra!). Mitjançant aquest fet sabem que hi ha ordres municipals d’esborrar els murals que no agraden als que comanden al municipi. Treure la llibertat d’expressió als artistes de carrer tampoc no és democràtic i és ben autoritari. I per afegitó Ada Colau diu amb més barra encara que els aldarulls de després de l’empresonament de Hasél no l’ajudaran a sortir de la garjola, mentre el seu partit, al Govern de l’Estat, no fa res.
L’Estat espanyol és el lloc de la Unió Europea amb més ciutadans artistes empresonats o exiliats per l’expressió d’unes idees mitjançant la paraula o la imatge. Cal saber on vivim. I cal lluitar tostemps per les llibertats!
FONALLERAS ESCRIU LA MIRADA SOBRE L’ART AMB DIFERENTS CAPES DE LLENGUATGE.
· Hi ha un mot savi, ècfrasi, que el diccionari defineix com la figura retòrica que consisteix en la descripció d’una obra artística per mitjà del llenguatge. L’amic Josep M. Fonalleras a Tot el que hi veig (L’Avenç) ha practicat l’ècfrasi literalment i en tots els sentits, ha fet un llibre de cent trenta planes i catorze textos en què d’una forma personal, subjectiva i ben íntima (com toca) ens regala les seves visions amarades d’electricitats, savieses, calfreds, plers, complicitats, ressons i ecos d’obres artístiques que ha viscut, sol i en companyia, tot al llarg de la seva vida.
Ens escriu amb cal·ligrafia sensitiva i emocionant tot el que ha après i ha sentit al Panteó de Roma, al cel de lapislàtzuli de Giotto de la capella dels Scrovegni de Pàdua, als fulgors de La tempesta de Giorgione i al sotrac de La crucifixió de Tintoretto a Venècia, al memorable i magnètic Cistell de fruites de Caravaggio, al patchwork de pintures d’Apel·les pintant Campaspe de Willem van Haecht, al New York Movie, el clam que la pintura de Hopper adreça a la literatura, a l’absència infinita que perfuma les pintures de Hammershøi, al plor heroic i callat i la llum endormiscada de Morandi, a la densitat, la contundència i, alhora, les alternances dels nombrosos quadres de la muntanya Sainte-Victoire de Cézanne, a les converses entre santa Cecília al Trastevere i Ermessenda a Girona, a les tombes dels poetes immortals Keats, a Roma, i Valéry, a Seta, per indicar algunes de les festes verbals que més m’han tocat.
És molt mal de fer contar d’una forma senzilla i seductora, entretinguda a moments i voluptuosa d’altres, molt informativa, allò que un individu veu i sent. I Fonalleras ho fa i se’n desfà com l’amic que a cau d’orella et xiuxiueja confidències d’aquelles obres d’art que l’han colpit, que l’han il·luminat, que li han revelat moltes coses de si mateix i del món: l’art com a forma de coneixement, de companyia i de gràcia.
Tot el que hi veig és un llibre per llegir i, sobretot, rellegir a poc a poc, per cercar, a la llista d’obres que apareix al final i amb procediments digitals, les imatges que protagonitzen l’obra, per dur de viatge als llocs on es troben pintures i escultures. Un llibre per fruir-ne de bon de veres.
I dos afegitons: per un cantó, les il·lustracions originals de Marc Vicens, que són formes de recordar les obres esmentades, i, per l’altre, la llista de restaurants i de menjars amb els quals Fonalleras conjuga l’aliment contemplatiu i el gastronòmic en una barreja modèlica.
Un llibre per a amadors de la bellesa. Gràcies, amic!
