A la meva infància, aprendre l’abc era l’inici elemental del “saber lletra”, el fonament bàsic sobre el qual aixecar les bastides del coneixement. El llibre que avui comentam és prou més que això: són quasi vuitanta micro-assaigs d’una diversitat extrema de temes, dels més transcendents (vida, energia), actuals (pandèmia), fins i tot escatològics (guano, WC) o inventats (bactènic, xilolític) entorn d’un paradigma imprescindible: la socioecologia, un terme aportat pel mateix autor, Ramon Folch, ja en el mil·lenni passat (Diccionario de socioecologia, Ed. Planeta, 1999), que agermana ciències diverses amb vocació complementària: ecologia, sociologia i economia. També se’n podria dir ecologisme humanista, un corrent de pensament del qual me declar adepte.
Ramon Folch inicià la seva trajectòria professional com a botànic, compromès amb la conservació de la natura del país: la seva primera gran aportació va ser el secretariat de redacció de Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans (1976). Ben aviat va abandonar la vida acadèmica per afrontar tasques de gestió, tan diverses com les ambientals, editorials (Història Natural dels PPC, Biosfera), administració sanitària, oficialia major del primer Parlament de Catalunya, televisives, empresarials, etc, etc. Quin en vulgui conèixer més detalls, gaudirà de llegir La dèria de mirar, passions i paisatges d’un ecòleg. Ed. Planeta, 2000.
Folch, home de criteri, ha reelaborat i ordenat (alfabèticament, és clar!) els articles que ha publicat des de fa onze anys a la revista Mètode de la Universitat de València (publicació que no me cans de recomanar) i altres, fins a cobrir tot l’abecedari, i ens ofereix una lectura formativa i divertida, amb un llenguatge retòric (en sentit positiu) i un fons rigorosament consistent. No és sobrera la insistència en els principis de la sostenibilitat (aprendre a créixer qualitativament decreixent quantitativament), en la necessitat de revisar la nostra relació amb la natura i l’entorn per aconseguir la viabilitat. Però, com a bon polímata (una de les veus glossades a l’obra), aporta també dades erudites i curioses com a cireretes del pastís.
Altres mèrits de l’obra són l’encapçalament de cada capítol amb les lletres dissenyades per Leonardo da Vinci (un altre renaixentista), les empàtiques il·lustracions d’Anna Sanchís i un bon índex analític, un complement que hauria de ser obligat i que tantes vegades queda obviat en obres com aquesta.
És molt més fàcil creure que saber, ens diu l’autor. El mèrit més gran del llibre, crec, és que facilita el saber, la qual cosa és molt d’agrair.
