La pianista menorquina Isabel Fèlix és l’autora del disc que conté l’obra pianística d’una gran compositora oblidada pel temps i les circumstàncies (les d’esser dona i voler fer música al començament del segle XX): Margarida Orfila i Tudurí va néixer a Maó el 1889 i va morir a Barcelona el 1970. És, com bé diu Isabel Fèlix a la presentació del disc que comenta’m, «una compositora de precoç talent i sòlida formació», de la que la pianista i també musicòloga ha fet el rescat i la seva reivindicació, la millor que es podia oferir, que és precisament conèixer-la, escoltar la seva obra.
Columna Música és la discogràfica responsable d’aquest enregistrament, que inclou la integral de l’obra pianística que Isabel Fèlix ha aconseguit reunir trescant arxius, i que realment sorprèn per la solidesa de l’obra escrita per Margarida Orfila, que en el disc que tenim a les mans podrem no només escoltar en una interpretació i gravació primorosa sinó contextualitzar, gràcies al text també de la mà d’Isabel Fèlix, actual professora del Conservatori Superior de les Illes, que situa la figura i l’obra de la compositora.
Margarida Orfila fou una nina precoç que amb sis anys ja feia el seu primer concert; tot d’una es trasllada amb la seva família a Barcelona, on estudia a l’Escola Municipal de Música, d’on en serà ella mateixa professora tot d’una fer desset anys. Viu una vida molt habitual a l’època, en què tendrà una primera etapa compositiva que es veurà trencada per un període inactiu a tall de parèntesi mentre tira endavant una família de cinc fills, tot això fins al 1912, malgrat que s’ha de dir que no l’abandonà mai la seva tasca de pedagoga. Reprendrà una segona etapa compositiva a partir de 1929, que desenvolupa fonamentalment abans de la guerra, i on predomina la composició per a piano.
Ella mateixa es considerà una compositora clàssic-romàntica, que fa servir la forma clàssica de la sonata a la manera romàntica, i l’scherzo com a peça independent tot recordant la petjada de romàntics com Chopin, a qui dedica en homenatge una de les seves obres. La seva escriptura, realment sorprenent, fa un ús tècnic del piano molt precís, recordant la seva tasca pedagògica, on inclou estudis com a composicions i unes peces que resulten excepcionals pel seu tarannà més íntim, com són les Petites semblances op. 24, cinc peces curtes a manera de miniatures dedicades a cada un dels seus cinc fills on fa una semblança del seu caràcter.
Isabel Fèlix és una gran coneixedora de l’obra d’aquesta compositora, un descobriment per a molt de nosaltres, de la que abans d’aquesta preciositat ja havia enregistrat juntament amb Laura Gayà la seva composició per a violí i piano (CD Barcelona Belle Époque, Solfa Recordings, 2015). Res ens agradaria més que aquest fou el principi d’altres enregistraments que donessin a la compositora menorquina una major projecció. De manera que ens atrevim a donar notícia als programadors orquestrals de l’existència d’un concert per a piano i orquestra; em sembla que pianista adient, ja en tenim.
