LA FLOR DEL VIOLER PERFUMA LA MEVA LECTURA.
Sembla mentida que aquest ram de violer violeta que tenc dins un gerro de vidre damunt la taula pugui embalmar l’ambient i carregar-lo de records. El violer sempre em duu a la infantesa: a la sala de ca la padrina Joana del Terreno, al corral de les ties Rosa i Francisca de Sineu, al menjador de ca la bestia Antònia de Santa Maria. En cadascun d’aquests llocs vaig veure aquestes flors dels violers que em marquen el temps, els temps. Però no vull anar de verbes i vull recomanar llibres que em demanen amb urgència lectores plenes de voracitat. Anem per feina.
Ali Smith és una escriptora anglesa magnífica i ben nova nascuda el 1962 que ha estat el meu descobriment del 2020 gràcies a la seva extraordinària traductora catalana, Dolors Udina, que ha traduït Hivern (Raig Verd) amb bellesa i fervor. La Smith conjuga una habilitat narrativa funambulesca amb una visió divertida, crua i esquarteradora alhora del món en què vivim. La crisi climàtica, les fake news, la postveritat, els problemes dels refugiats, l’angoixa de viure en uns temps tan tempestuosos es combinen en una meditació provocadora i punyent. Sensacional.
Marta Sanz no té pèls a la llegua ni a la ploma i amb pequeñas mujeres rojas (sic) (Anagrama) ofereix un text d’una força terrible, d’una poètica reveladora, d’una anàlisi implacable d’aquesta societat on malvivim amb l’anorèxia intel·lectual per un cantó i la llei mordassa per l’altre. I les fosses reals i mentals de la guerra incivil que segueixen aquí plantejant que les ferides segueixen obertes i que hi ha molta de carn que pateix, especialment la de les dones. Un text ple de polifonies, onomatopeies, ecos, alens, rialles, pors i una escriptora que sap que la novel·la política existeix.
A L’amic (Navona en català i Anagrama en espanyol) Sigrid Nunez ha fet una novel·la sobre temes ben actuals: el suïcidi, l’amistat, les relacions entre persones i animals, el dol de la pèrdua, l’absència. La protagonista és un alter ego de l’autora, escriptora i professora d’escriptura creativa, que entre la narració i l’assaig (això m’entusiasma) es demana sobre la fuitor per publicar que té tothom. “L’únic animal que se suïcida és l’únic animal que escriu”, assegura l’autora en un llibre esplèndid, molt ben traduït al català per Ferran Ràfols i a l’espanyol per Mercedes Cebrián.
Història de dues ciutats (Club Editor) de Dickens, un clàssic tan entretingut com apassionant, és un llibre meravellós que prové de la conjunció de tres valentes dones: la traductora és una dama de vuitanta-cinc anys, Núria Sales, filla de l’escriptor i editor Joan Sales (recoman les cartes de Sales i Rodoreda, que són una meravella), que ha fet una feina acuradíssima i n’ha traduït més que la lletra l’energia, el temps de la primera quarantena quan penjava cada setmana la seva feina al web de Club Editor, perquè els amadors de Dickens la poguessin llegir per entregues, com es feia en temps de l’autor. L’editora és Maria Bohigas, filla de Núria Sales. I la dibuixant de les originalíssimes caplletres que comencen cada capítol és Aina Bonet, filla de Maria Bohigas. Un tercet de pel·lícula per a una traducció que s’assaboreix amb un gust d’obra ben feta.
UNA BIOGRAFIA MELETA.
Susan Sontag va ser un personatge polièdric, polifònic, tot amarat de curiositats, de preguntes i de recerques en molts territoris de la cultura i de la vida. Ara ha sortit una d’aquestes biografies que em donen tant de gust perquè són llarguíssimes (832 planes) i plenes d’una síntesi de materials que les converteixen en un àlbum de coneixences inèdites per un cantó i un repàs vivificant de les conegudes per l’altre. L’autor de Sontag. Vida y obra (Anagrama), Benjamin Moser, ha tingut nombrosos materials que la família de la Sontag li ha posat a la seva disposició com la correspondència, els diaris, que va començar a onze anys, les fotografies, etc., que li han permès fer una biografia de caràcter acadèmic que es llegeix com una novel·la d’aventures d’una dona que va decidir que “volia viure per a la posteritat, ser una dona popular.” I que s’ha convertit amb tota la seva feina d’escriptura i d’exploració dels territoris més diversos (de la malaltia a la fotografia, de la psicoanàlisi al cinema) en una figura central de la literatura i el pensament del segle XX. La traducció de Rita da Costa és estupenda i el llibre memorable ha rebut el premi Pulitzer de biografia de l’any 2020.
Acab amb un home polifacètic nat a Solsona el 1979, Raül Garrigasait, que és professor, escriptor, editor i traductor. Recoman tots els seus llibres que ha tret el 2020, i que comentaré en el futur per manca d’espai però que vull que pugueu llegir des d’ara: Els fundadors (Ara), en què conta la història entretingudíssima i aventuresca de la Fundació Bernat Metge amb Cambó, Riba i Estelrich com a grans protagonistes; La ira (Fragment), un petit assaig sobre aquest pecat capital tan humà i corrent que comença amb la Ilíada i acaba amb les piulades terribles de Donald Trump, i País barroc (L’Avenç), un llibre de memòries que surt als seus 40 anys, on conviuen el món de la filologia clàssica i la filosofia i el món familiar en una conjunció admirable. Valen l’alegria!
