Se podria dir que el 2020 –més enllà d’altres coses que ara no volem recordar–, ha estat l’any de la música vienesa. Sí, sí, ja sé que Beethoven no era vienès –gran i admirable el poble austríac, que ha fet creure al món que Ludwig era dels seus i Hitler alemany–, però és indiscutible que l’obra i la figura del geni de Bonn està inevitablement unida a la ciutat del blau Danubi. Per altra banda, durant aquest maleït doble vint s’ha complert un segle i mig de la creació del Musikverein –ara que encara ressonen els valsos del darrer i singular Concert d’Any Nou–, seu emblemàtica de l’Orquestra Filharmònica de Viena, que és una de les institucions musicals més importants del món. Tanta referència vienesa pot arribar a ser embafadora –Viena tota ella pot arribar a ser embafadora, de tan perfecta que és– i, per això, convendria recordar que l’any que ara ens ha deixat també ha estat rellevant per moltes altres coses, en termes musicals. En aquest sentit destaquen algunes novetats editorials dedicades a grans personalitats de la música, com la que ara ens ocupa.
En efecte, d’esdeveniment editorial s’ha de qualificar la primera traducció al castellà de la ja clàssica biografia que de Giacomo Puccini va fer el britànic Julian Budden –ja veurem si algun dia ens arriba en català–, publicada originalment en anglès fa pràcticament vint anys (Puccini, His Live and Works, Oxford University Press, 2002). Molt oportuna, idò, la iniciativa de l’Editorial Akal quan decideix publicar aquesta Puccini, su vida y sus obras, en acurada traducció al castellà de l’omnipresent Juan Lucas, autor també de les traduccions de dues de les obres capitals de la literatura musical dels darrers anys (Beethoven, tormento y triunfo, de Jan Swafford, i la wagneriana El anillo de la verdad, de Roger Scruton, ambdues publicades per Acantilado). Budden (1924-2007) ha estat un dels principals investigadors i coneixedors de la música i l’òpera italianes, una autoritat indiscutible sobre la matèria durant tot el darrer quart del segle XX i autor, posem per cas, d’una monumental i canònica biografia sobre Giuseppe Verdi en tres volums –publicada originalment entre 1973 i 1981–, també traduïda al castellà gràcies a l’editorial Turner, però igualment amb un retard inexplicable.
També se significà molt com a gran divulgador a través de les seves habituals col·laboracions amb la BBC –de la que fou Chief Producer of Opera durant els anys setanta– i, fins i tot, arribà a presidir el Centro di Studi Giacomo Puccini durant molts d’anys, fins la seva mort ara fa poc menys d’un lustre. En qualitat, per tant, de màxim coneixedor de l’obra i la vida de l’autor de La Boheme, Budden enllestí una obra que, a diferència de la seva gegantina biografia de Verdi –s’ha dit que aquella era molt erudita però poc argumentativa i gens empàtica amb el lector no especialitzat–, esdevé, aquesta vegada creim que sí, un bon exemple del bon fer dels historiadors anglosaxons quan volen, prodigi de fluïdesa i equilibri perfecte entre rigor científic, ritme narratiu i proximitat amb el lector. Per això, Budden ens ofereix una completa aproximació a la vida i la trajectòria artística del geni nascut a la petita i bellíssima ciutat toscana de Lucca –una terra de genis musicals, com també ho foren Luigi Boccherini o Francesco Geminiani–, articulada a partir de dos nivells perfectament complementaris i força ben conjuminats, segons el nostre entendre: per una banda, una immersió molt encertada en la vida musical de la seva ciutat natal, tan plena de torres medievals i d’esglésies que convidaven a escoltar l’orgue. Per altra, un repàs descriptiu –i amb un doble registre que també permet fer-ne una lectura musicològica– a totes i cada una de les seves dotze òperes, des de les primerenques –i encara imperfectes Le villi i Edgar– fins la semi-pòstuma Turandot, rematada coralment pels seus deixebles, entre els que destacà el napolità Franco Alfano. L’obra de Budden comença amb una rica i descriptiva referència a l’ambient musical i cultural de la ciutat natal de Giacomo Puccini, just quan es produeix la mort del seu progenitor, el febrer de 1864 –Michele Puccini, organista de la catedral de Lucca i director de l’institut musical d’una ciutat que vivia per la música–, quan el nostre compositor només tenia cinc anys acabats de fer. Darrera baula d’una autèntica nissaga de músics, quan ja feia temps que això de les nissagues musicals ja no s’usava a l’Europa tardoromàntica –Giacomo Puccini no tingué descendència musical–, ben prest defugí l’orientació principalment religiosa que la seva tradició familiar representava. Tanmateix, com apunta Budden de manera molt suggeridora, fou l’ambient teatral que se vivia a la Lucca de la dècada de 1870 el que més influí el jove Puccini, més que no pas l’herència i el testimoni familiars que havia rebut dels seus il·lustres avantpassats.
Ja quan va escriure la seva primera composició actualment coneguda –una preciosa cançó d’amor per a mezzosoprano i piano, titulada A te, de la que avui n’existeix enregistrament comercial disponible–, Puccini s’interessava molt més per les produccions escèniques que tenien lloc als teatres locals o d’altres ciutats de la Toscana que, lògicament, per la missa i la litúrgia. Ja forma part del mite puccinià aquella anècdota que ens conta com quedà d’impressionat el nostre artista davant una representació de l’Aida de Verdi en el Teatro Nuovo de Pisa, i com aquella experiència que agermanava la música i l’escena condicionà per sempre més el seu futur com a autor operístic, subjugat com quedà per les possibilitats dramàtiques i estètiques d’aquell gènere, que ell va fer seu. A partir d’aquell moment –som a l’any 1876, encara faltaven cinc anys perquè Puccini iniciàs la seva decisiva formació a Milà–, i tal com confessà a les seves amistats més properes, els seus objectius se centrarien en el teatre i, per extensió, en l’òpera.
Molt destacable, tanmateix, el breu capítol final que Budden dedica al Puccini home i artista, més enllà d’uns molt útils apèndixs bibliogràfics i onomàstics que el lector agraeix sincerament. En ell, Budden ens fa un retrat de l’artista com a persona del seu temps, uns anys plens de canvis i transformacions a Itàlia, a Europa i al Món que Puccini va viure com el que més, sempre amb passió i mai amb arrogància. Les seves relacions amb les avantguardes i amb tot el que resultàs “modern” no el feren trencar amb la tradició musical italiana de la que se sentia deutor i, per això, cap autor del seu temps aconseguí comunicar amb el públic –a banda i banda de l’Atlàntic– millor que el geni de Lucca. Tanmateix, conjuminà com ningú una incontenible passió pels cotxes de carreres i per la velocitat futurista –que per cert, per poc li costa la vida– amb la sensibilitat d’un vell, discret i provincià sonador d’orgues antics. Fou modern, fins i tot, en el tràngol final de la mort, quan se sotmeté al que a l’any 1924 era encara un molt innovador tractament de radioteràpia, per tal de vèncer un càncer de gargamella que no pogué superar. Amb una biografia trepidant, Puccini fou així un frustrat velocista contra la mort i el temps. No pot ser casualitat que l’atlètic Mario Cipollini –el major sprinter que ha donat el ciclisme italià en molts d’anys–, sigui també fill de la toscana Lucca...
