El 7 de febrer d’enguany es compliran 500 anys d’un dels episodis que més impacte produïren en el si de la societat mallorquina baix-medieval: la Germania (1521-1523). Els agermanats, inicialment, pretenien profundes reformes en l’aparell administratiu i en el sistema fiscal “que pac qui deu” era el seu lema, però els seus objectius transcendiren l’àmbit purament reformista i lluitaren per posseir els mateixos drets que les altes classes estamentals i altres col.lectius que per la seva preeminent posició o statu quo (cavallers, homes de béns, gentilhomes…) gaudien d’unes prerrogatives o exempcions fiscals que a l’estament popular li eren vedades, en aquest sentit, la Germania es col.locà contra la divisió classista i la seva revolta esdevingué una autèntica lluita de classes.
Segons els agermanats “Lo poble era senyor de la terra”, consegüentment amb aquest principi clamaven justícia o sigui, igualtat davant les càrregues fiscals, justícia com expressió de llibertat, com desig de treure’s el jou de la servitud, de combatre els grups privilegiats i les oligarquies locals arrecerades a l’entorn del poder que amb els seus embulls “legals” usaven dels cabals públics d’acord amb les seves conveniències. El control de la Consignació (organisme depositari dels diners provinents de les contribucions municipals de l’illa) per part de les parcialitats dominants no era nou i ja havia causat estralls en la societat mallorquina com la revolta camperola i menestral de 1391 i l’Alçament Forà de 1450, però aquestes revoltes es diferenciaren de la Germania en un aspecte substancial: foren explosions de malcontentament popular contra una administració corrupte i un sistema social opressor, però sense un programa de canvi definit.
L’objectiu suprem dels agermanats era la redempció de l’enorme deute públic que ells anomenaren “la Santa Quitació” deute que, des de finals del s. XIV pesava com una llosa sobre el “poble menut”. Bona part de la classe empresarial d’antuvi s’havia convertit en una societat rendista. Més del 90% del pressupost anual de Regne provinent de les imposicions indirectes i directes es destinava a pagar pensions censades. El pagament dels censals (títols de deute) es garantia amb la imposició de nous impostos o l’acreixement dels ja existents. De fet, el sistema operava com un peix que es menja la cua, puix que els censalistes (la major part pertanyents als sectors benestants) no tenien cap interès en què es redimís el deute ja que per a ells, la percepció de les pensions censals, era una font còmode i segura d’ingressos.
Una de les primeres accions dutes a terme pels agermanats va ser la de crear un òrgan de govern popular anomenat la Tretzena -a imitació de la valenciana. La Junta dels Tretze- constituïda per l’instador del bé comú, Joan Crespí i dotze tretzeners, representava la Ciutat i la Part Forana. Les mesures dutes a terme, tant per Joan Crespí, durant la fase moderada de la revolta com Joanot Colom, durant l’etapa més radical, tendiren a una sèrie de reformes polítiques per dur a terme una progressiva reducció del deute i la consegüent eliminació dels impostos que garantien la percepció de les rendes -censals- als creditors censalistes.
Les preteses reformes projectades des de dalt, és a dir des de la Corona o des de les instàncies del poder, al llarg de 150 anys, no havien corregit aquest desequilibrat i perniciós funcionament del sistema. El 1521 els sectors més clarividents de la menestralia ciutadana havien arribat al convenciment que el Regne de Mallorca jamai seria redimit si no eren els mateixos afectats els que transformassin les estructures de l’engranatge fiscal que els mantenia en la captivitat -segons les seves paraules- més abjecte. Revolta anti-fiscal, però amb importants matisos socials que cal subratllar: Joanot Colom, vertader líder de la Germania, proclamava que “cap captiu de la terra no podia ser esclau” .
Joanot Colom, substitut de Joan Crespí com a “Instador del bé comú”, engegà una política més expeditiva tendent a posar en pràctica les sentències i pragmàtiques dictades per l’antecessor de l’emperador Carles I, això és, Ferran el Catòlic, que obligaven a una progressiva reducció del deute i a l’elaboració d’un cadastre (1512) per tal que tothom contribuís d’acord amb la vàlua dels béns posseïts i, també, la supressió de certs drets personals que afectaven, molt directament, l’estament popular, però en esclatar la Germania aquestes disposicions reials no s’havien dut a terme. Certament, dins les files agermanades es produïren excessos (que la historiografia d’encuny conservadora i reaccionària ha tingut prou cura en recalcar) però cal tenir en compte que, en els seus inicis, els agermanats pretenien conduir les seves reformes pels viaranys de la legalitat.
L’oposició granítica dels sectors més allerats, conscients que tals reformes podien perjudicar la seva privilegiada situació i l’oposició de l’emperador no deixaren altra opció que la rendició o la lluita fins al final. L’actitud dels agermanats, sabedors de les grans penes que els aplicarien si eren derrotats, fou la de jugar-se el tot pel tot per tal d’assolir els seus objectius de reduir el deute i desagreujar el poble de la pesada càrrega contributiva. Foren derrotats per les armes imperials de CarlesV però les seves idees democratitzadores i la justícia social que emanava del seu projecte són tan vigents avui com fa 500 anys.
