Esper que el món acadèmic em perdoni l’atreviment de fer una proposta tan desafortunada però, en realitat, poc ens hauria de sorprendre que la Germania de Mallorca acabàs per trobar un espai a les plataformes televisives, ara que ja tot val i res ens acomplexa. Tanmateix, atès que ja fa temps que l’alta divulgació històrica –i la recerca, fins i tot– ha anat a parar a les planes dels còmics –perdó, de la novel·la gràfica, prest se dirà “assaig visual”–, no ens hauria de preocupar gaire que, per tal de democratitzar el coneixement d’un fet històric tan trascendental, la germanor de la Germania esdevingués argument de qualsevol sèrie banal de Netflix o d’HBO, que Déu ens perdoni, i així la guerra dels agermanats es fes un raconet entre les “30 monedas” d’Alex de la Iglesia i els moderníssims Bridgerton de l’Anglaterra regent, a mig camí entre l’esteticisme excèntric de Peter Greenaway i les extravagàncies mig eròtiques d’una Grey’s Anatomy, a Shonda Rhimes gràcies.
I és que, en realitat, el gran perill que té avui divulgar un procés històric de la rellevància del que tingué lloc a la Mallorca que transitava cap a la modernitat és passar del més absolut dels oblits a la banalització més lamentable, via subscripció televisiva. No hem de perdre de vista que, si bé la història de la Germania és la història d’una negació, és aquest un episodi fonamental del nostre passat comú –de la Història, en majúscules– i del que enguany, com ja és sabut, en commemoram (ai las, ja ens feim grans!!) el primer mig mil·lenni. Cal tenir ben present que la memòria històrica dels mallorquins s’ha construït a cop de tòpics i de llocs comuns.
Al marge d’allò de la dieta mediterrània –en realitat, la cèlebre “dieta” no era altra cosa que passar fam com a gossos–, els darrers anys del franquisme varen fer que quallàs aquella fake que deia que a Mallorca s’havia passat del betlemet de pastors i pagesos bucòlics i feliçment pobres a una brillant i capitalista economia turística, sense solució de continuïtat i que, lògicament, aquí mai no hi havia hagut processos d’industrialització ni transformacions socials rellevants i, molt menys, conflictes obrers o revolucionàries reivindicacions de classe. Supòs que per això, els darrers estertors del franquisme explícit arrambaren amb la Casa del Poble, aquell llunyà gener de 1975, per allò d’eliminar les proves de l’evidència i tot un testimoni de càrrec. El famós lema rossinyolià que els hotelers illencs varen fer ben seu –ja ho saben, Mallorca, isla de la calma– requeria no deixar cap traça ni de passat industrial ni de conflicte social, no fos cosa que el que ara poden fer els malvats virus –i que, en tot cas, més prest que tard farà el canvi climàtic–, ho provocàs el fet de vendre una imatge que no fos la d’una Mallorca on res passava, on res mai havia passat i, sobretot, on era impensable que res arribàs a passar.
En coherència amb aquest argumentari negacionista –perquè llavors ja hi havia negacionistes–, no convenia recordar episodis de la nostra història que tinguessin a veure amb el conflicte i amb la violència quan, en realitat, el rigor del coneixement històric ens diu que el nostre passat està farcit de processos socials de lluita, de repressió i de confrontament de classe. De reivindicació i de derrota i, en definitiva, de defensa de la dignitat d’un poble que, a base de potades i a força d’humiliacions, ha fet seva aquella dita fatalista de “resistir és créixer”. Aquell febrer de 1521, amb l’esclat de la Germania, es posava en joc, també, la defensa d’un model social que plantejava una altra forma de repartir la riquesa –com ara podríem replantejar com repartir els beneficis del turisme– en una món que, com també ara, estava ple de canvis i d’angoixes davant d’un futur més que incert.
Aquells Joanot Colom, Joan Crespí o Pau Casesnoves –molts d’anys després menystinguts per polígrafs i lletraferits conservadors, que els qualificaren de lladres i d’assassins– confiaren ingènuament en la qualitat i la justícia d’un rei nouvingut que, com els d’ara i els de sempre, no feu altra cosa que posar-se de banda dels que, com ell, feien del poder un privilegi i de l’abús una forma d’entendre la vida. Tot plegat, el tòpic recurrent de l’illa de la calma no ha fet més que incidir en la creació d’un estat d’opinió que també negava el sentit de la Germania, quan no tergiversava per complet la legitimitat de les seves reivindicacions i, fins i tot, la moralitat dels seus líders. El poc que ens quedà d’aquell record històric que convenia oblidar fou un debat historiogràfic recurrent que se centrava en esbrinar si, a conseqüència de la derrota agermanada, s’havia produït o no una refeudalització a la Mallorca del sis-cents. Sense voler afegir llenya al foc, sí que degué succeir quelcom de semblant a una refeudalització, perquè el riquíssim patrimoni històric que ens ha quedat d’aquella victòria incontestable del gran poder senyorial n’és, com a mínim, símptoma, tant a la Part Forana com al propi centre històric de Ciutat. Així com el comerç d’esclaus possibilità l’enriquiment sense límit d’aquells que reconstruïren la meravellosa Amsterdam dels canals, entre els segles XVII i XVIII, una passejada per la ruralia de Mallorca ens permetrà admirar, bocabadats, una densitat de grans cases senyorials de possessió que no crec que tengui parangó al món i que és mostra evident del triomf d’aquells poderosos mascarats –ara mascarats ho som tots, per desgràcia– que, amb la derrota de la Germania, posaven fi a un cicle força violent de conflictes i d’explícit malestar social, més provocat per la polarització i per la injustícia fiscal que no pas per la misèria o la fam. Un cicle que, des de la crisi baixmedieval i les revoltes de finals del segle XIV, arribà fins l’alçament forà i va concloure amb la Germania que ara recordam. I tanmateix, no oblidin que tot començà amb una pandèmia bubònica que vingué d’Orient...
