Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

CiÈncia

El context científic en temps de les Germanies

Amb el telescopi encara per inventar, el cultiu de l’astronomia estava fortament lligat al de la geografia, la cartografia i l’art de navegar

Jan Matejko. Copèrnic parlant amb Déu.

Jan Matejko. Copèrnic parlant amb Déu. WIKIMEDIA COMMONS

El 27 d’agost de 1521, en plena revolta dels agermanats a Mallorca, moria a França Josquin Des Prés, figura cabdal de la música del Renaixement. Mestre del contrapunt i un dels creadors de la cançó polifònica, havia nascut entorn de 1450. Era, per tant, coetani estricte de Leonardo da Vinci (1452-1519) i del nou giny inventat per Johannes Gutemberg. De fet, la novella impremta, adaptada per imprimir partitures a principis del s. XVI i el periple vital del músic per bona part d’Europa li permeté guanyar-se una ben merescuda popularitat internacional.

La música era, com art liberal dins el quadrivium, germana de l’aritmètica, la geometria i l’astronomia. Aquest era el paradigma que organitzava, dins el corrent escolàstic, el saber científic en els Estudis Generals que derivarien ara, durant el Renaixement, en les Universitats.

Amb el telescopi encara per inventar (Joan Roget, Girona, 1590), el cultiu de l’astronomia estava fortament lligat al de la geografia, la cartografia i l’art de navegar. Però com a disciplina teòrica, fou durant els anys de la revolta agermanada que l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic (1473-1543) es trobava en plena elaboració del nou sistema heliocèntric. Un model que posava fi al geocentrisme de Claudi Ptolomeu i que tengué un període de gestació extremadament llarg de 25 anys (1506-1531). De fet, una vegada conclòs, Copèrnic no el publicaria fins al mateix any de la seva mort.

Luca Pacioli vestit de franciscà.  WIKIMEDIA COMMONS

Luca Pacioli vestit de franciscà. WIKIMEDIA COMMONS

Respecte de l’aritmètica i la geometria trobam figures de la talla de Luca Pacioli (1445-1517), Nicolo Tartaglia (1500-1557) o Girolamo Cardano (1501-1576). Pacioli, bon amic de Leonardo, publicava el 1509 el Divina Proportione, un tractat sobre la proporció àuria. Tartaglia i Cardano, per la seva part, aprofundien en la recerca de solucions per a les equacions polinòmiques de 3r i 4t grau amb disputa inclosa. Tartaglia acusà Cardano de publicar com a seves solucions que aquell li havia explicat. Així i tot, l’Ars Magna d’aquest darrer es considera el llindar d’entrada a la matemàtica moderna.

Investigacions més recents ens permeten emperò, per sort, matisar una visió segurament massa eurocentrista de la ciència. L’indi Nilakantha Somayaji (1444-1544) ja parlava, en la seva publicació de 1500 (el Tantrasangraha), del desenvolupament en sèrie del número pi, com farien molt després. de manera independent. l’alemany Leibniz i l’escocès Gregory. És en aquella època, l’any 1503, que la Universitat de València incorpora les càtedres de Matemàtiques, Cirugia, Anatomia i Botànica mèdica.

En l’àmbit de la tecnologia, la navegació ultrapassà fites inimaginables gràcies a la destresa, experiència i assessorament cartogràfic dels seus protagonistes. Estam davant l’època daurada dels Cristòfor Colom, Amerigo Vespucci, Núñez de Balboa o Fernão de Magalhães. El segle XV havia vist dibuixar les cartes i mapes del mallorquí Gabriel Valseca i el segle XVI veuria néixer les projeccions del matemàtic flamenc Gerard Mercator, vigents encara avui en dia.

L’astrolabi àrab era d’ús habitual, amb contribucions properes com la publicació a Salamanca i a París del De usu astrolabi (1526) del metge i matemàtic valencià Joan Martí Població. Faltava encara més d’un segle perquè s’inventàs el sextant i, en les noves singladures transoceàniques, quedava també per resoldre el gran problema de la longitud (saber, al mig de la mar, en quin meridià es troba una nau). La solució trigaria encara més de 200 anys.

Colom i Vespucci es valgueren de les Ephemerides que havia publicat el 1474 el matemàtic i astrònom alemany Regiomontanus per calcular les longituds relatives del Nou Món. Colom, a més, pogué anunciar l’eclipsi lunar de 29 de febrer de 1504, que ja predeia la publicació, per intimidar els indígenes de Jamaica i aconseguir queviures. Una altra obra del teutó, el Kalendarium, li valgué el crèdit suficient perquè el Papa Sixt IV el cridàs a Roma per dur a terme la reforma del calendari julià, que per aquell temps ja s’havia desquadrat apreciablement. La mort de Regiomontanus el 1476, quan anava a tirar endavant el projecte, endarreriria la reforma més de 100 anys.

Quant a l’aspecte sanitari, les epidèmies de pesta apareixien periòdicament i feien estralls entre la població. S’estima que la pandèmia de pesta negra del s. XIV causà entre 20 i 50 milions de morts. De fet, el brot de pesta de 1519 a València es branda com un dels desencadenants de la Germania. A Mallorca, hi ha documentades almenys les epidèmies de 1467, 1475, 1493 i 1510. Per si tot això fos poc, el 1489, la primera gran epidèmia de tifus europea s’estengué també per Catalunya i Aragó.

En aquell temps, ja s’havia relacionat correctament el problema de les epidèmies amb la higiene, especialment amb les rates i les picades de puça. De fet, la ciutat de Milà es lliurà de moltes de les epidèmies gràcies a l’aïllament exterior i les fèrries mesures de control sanitari. Però encara mancaven més de 150 anys perquè Antonie van Leeuwenhoek observàs, amb un microscopi de fabricació pròpia, el primer bacteri.

És cert, emperò, que la medicina renaixentista començava a deixondir-se de l’estancament medieval. Les noves idees provenien bàsicament d’Itàlia i la facultat de Medicina de València fou una de les principals portes d’entrada d’aquestes a l’estat. El metge mallorquí Pere d’Olesa, una vegada acabada la seva formació a Itàlia (1497), s’instal·là a València on exercí diversos càrrecs municipals i arribà a ocupar la càtedra de medicina. Pere actuà com a padrí en l’examen de doctorat de Damià Carbó, cirujà mallorquí que publicaria, el 1541, a la Ciutat de Mallorca, el Libro del Arte de las Comadres, o Madrinas, y del Regimiento de las preñadas y paridas y de los niños.

És ben cert que la figura de Leonardo da Vinci significa, per a la ciència, el pas de la biblioteca al laboratori i l’albada d’una nova tecnologia, però encara s’hauria d’esperar un segle perquè Francis Bacon publicàs, el 1620, el Novum Organum on es sistematitza la ciència com un procés d’observació i experimentació precís.

Compartir el artículo

stats