Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes DCCCXV | Llegir és viure (III)

Boris Pasternak i la seva família en els anys 1920.

Boris Pasternak i la seva família en els anys 1920.

CONJUGAR ENSENYAMENT I BELLESA.

¶ Vaig conèixer l’artista del dibuix Aina Bestard en un viatge a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic) de fa uns quatre anys. Tot d’una vaig descobrir que era filla de dos amic de joventut dels anys setanta: la pintora Antònia Vilà i l’antropòleg Joan Bestard. Amb ells havien fent molta de veta en aquella dècada prodigiosa amb amics comuns tan significatius com la tristement desapareguda Xesca Ensenyat (per cert, el seu fill, Marc Cerdó, que també és escriptor, m’ha donat una bella notícia: prest sortirà Babalusa, la medusa, un extraordinari text de na Xesca. Alegria!). A la Fira de Guadalajara vaig descobrir els dibuixos de n’Aina que m’impressionaren per la seva originalitat per un cantó i per la energia expressiva per l’altre, tot servit amb un mester impecable. També coincidirem amb el nostre amor a les arts populars i va ser n’Aina que em va mostrar un lloc del Mercat Llibertat o Mercat de Sant Joan de Déu (el mercat interior més gran d’Amèrica Llatina amb 40.000 metres quadrats), on hi havia una dona índia de devers noranta anys que amb la seva filla feien figueres de moro d’argila i pintades de colors vius que eren un prodigi. Carregàrem. Record que quan anàrem cap a l’aeroport ella i jo havíem de dur un parell d’objectes i bibelots d’artesania en mà perquè per la seva fragilitat no podíem facturar-los, tot un xou! I ara, n’Aina m’ha entusiasmat amb un llibre prodigiós que és un àlbum de meravelles, un conte de somnis i, sobretot, un tractat científic d’història de la Terra on apareix el nostre planeta que fa milions d’anys era com una bola de neu, estava cobert de mars de lava, habitat per dinosaures i estranyes formes de vida. Tot això abans de l’arribada de les plantes i els animals que formen el nostre paisatge actual. Paisatges perduts de la Terra (Zahorí Books), ens conta la llarga història del nostre Planeta durant aquests milions d’anys en què han aparegut i desaparegut nombroses formes de vida. El llibre ens diu a les clares que els humans són una d’aquestes formes i que amb les nostres accions provocam canvis climàtics ben tràgics que ens poden dur a l’extinció. És en les nostres mans decidir quin paisatges volem en el futur. I n’Aina ha fet aquest llibre amb la col·laboració del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que s’ha encarregat del guió i del contingut, l’edició científica del doctor Vicent Vicedo Vicedo i la redacció de textos de Marta de la Serna. I ella ha brodat, ha dibuixat, ha cartografiat, ha pintat i ens ha mostrat des de la història geològica fins al regne dels mamífers amb unes il·lustracions delicadíssimes i joioses, ben artístiques i imaginatives, que són un homenatge a la il·lustració paleontològica i especialment als gravats i litografies del segle XIX. Llibre per a grans i petits i que també haurien de tenir totes les escoles i les biblioteques per mostrar la història del món, la nostra història, amb bellesa i cientificitat. Orfebreria de la natura en estat pictòric! Gràcies, Aina!

LA POESIA EN TEMPS DE DICTADURA.

· Boris Pasternak (1890-1960) va ser un dels més grans poetes del segle XX, malvist i perseguit pel dictador Stalin que va prohibir la seva obra, el va fer espiar i el va silenciar com es feia amb la literatura que no seguia els dictats del govern. Quan l’any 1958 li donaren el premi Nobel, la seva novel·la El doctor Jivago només es va poder publicar a l’estranger i ell va haver de refusar el premi per ordre de les autoritats comunistes. Pasternak morí dos anys després tancat a ca seva, amb els amics empresonats, sense poder rebre ajut exterior, i atacat per una campanya de desprestigi absolut. En aquests temps d’ofec i manca de llibertat escriu el darrer llibre de poemes, Quan escampi (Llibres de 1984), que ara apareix en una edició bilingüe i amb una excel·lent traducció catalana de dos mestres, Esteve Miralles i Ricard San Vicente, que han introduït nombrós textos de literatura russa al nostre país, i un pròleg ben il·lustratiu d’Ivan Garcia Sala. La veu del poeta no és amarga ni trista, sinó que està amarada d’alegria pel fet de ser viu, per poder celebrar l’existència diària. Ell ho havia dit ben clar: “tot i que l’artista fos naturalment un mortal com tots nosaltres, la felicitat d’existir que havia experimentat, ell, era immortal i que, gràcies a les seves obres, altres podrien experimentar-la al seu torn, cent anys més tard, en una mena d’adhesió a la forma personal i íntima de les seves sensacions primeres.” Vet aquí un fragment d’un poema: “A ser qui ets, no hi renunciïs /per res, tampoc pel pa que et cal: / tu viu i prou, n’hi ha prou que visquis. / Viu, viu i prou, fins al final.” Un llibre de maduresa ple d’optimisme i vitalitat, com diu Ivan García. Una obra immortal.

Compartir el artículo

stats