Mamàaa! Me contes el conte de….?
La veu del meu fill arriba des del llit estant reclamant el ritual de lectura de cada nit abans de dormir. Sovint demana repetir la mateixa història un cop i un altre, un fet comú en els menuts. Per què aquesta repetició? Doncs perquè hi troben plaer en saber què passarà, en poder anticipar-se, en descobrir petits nous detalls en allò ja conegut, el plaer de la por, però controlada, perquè ja saben que al final els monstres de davall el llit no fan por o que els gegants són amics. El conte esdevé un poc casa seva i els personatges passen a ser uns vells coneguts.
A tot això, en tornar grans, encara ens agrada visitar llocs ja coneguts, sigui la música, quantes vegades escoltam les cançons que ens agraden?, o els museus, on tornam a passar gust de veure unes determinades obres que ens remouen per dins; també repetim viatges i, com no, lectures. Record acabar un llibre de Trueba que duia per títol Saber perder i just quan llegia el final del llibre va coincidir que sonava una ària preciosa de Maria Callas a l’aparell de música i les llàgrimes em varen començar a brollar, per empatia amb els personatges, per sentiments encontrats, jo què sé, o perquè vaig descobrir que jo no en sabia de perdre al contrari de l’acceptació que podien mostrar alguns dels personatges.
Una altra vegada, en conversa de cafè, un amic em comentava que tenia serioses dificultats per plorar quan vivia un fet realment colpidor, llavors havia descobert una cançó que al poc temps d’escoltar-la li feia rajar les llàgrimes irremeiablement; així, quan ho necessitava, es tancava a la seva habitació, posava la cançó, i plorava tot allò necessari per a la seva catarsi. Tots aquests processos formen part del fet de retornar a l’obra. De la relectura. Pot semblar que retornar és com no haver partit, però lluny d’això, és descobrir que hem baratat, com han canviat els nostres gustos i així rellegir pot ser un plaer, un pl aer a vegades gropellut, que ens confronta amb la realitat dels canvis.
Una de les meves formes de rellegir preferides és a través dels ulls dels directors teatrals, veure diferents muntatges de la mateixa obra, recreacions de personatges ja molt familiars, com Ricard III, Mare Coratge, Antígona, Nora, el Rei Lear, Shen-Te , les Tres Germanes... i descobrir-hi cada cop nous matisos, nous significats d’un mateix text, noves mirades a les emocions que els accionen, lectures actualitzades de textos de fa cents o fins i tot mil anys, que poden fins i tot esdevenir significats allunyats de les pretensions primeres de Shakespeare, Txèkhov, Ibsen, Brecht, Sòfocles, etc.
És a dir, tornar explorar un llibre ja conegut és com viatjar a un lloc on hem gaudit, hem trobat amics, hem experimentat plaer i ho fem, però, des d’una altra perspectiva, d’una altra manera. En aquest univers paral·lel que esdevé cada llibre, en aquest garbuix de pensaments, experiències, paraules, personatges, llocs i vides, hi trobam el joc de miralls entre l’ escriptor, el lector i els personatges i en aquest mateix espill ens hi redescobrim a l’hora que ens reconeixem en allò que forma ja part del nostre bagatge. I si a més tenim el costum de subratllar, de deixar-hi notes, el diàleg amb nosaltres mateixos pot esdevenir un repte.
Per qualque cosa diuen que el llibre que suporta moltes relectures es pot considerar un clàssic. I entre relectures i noves expectatives de milers de llibres encara per descobrir, de cançons per tornar escoltar, esdevenim amb ganes uns Fausts disposats a vendre’ns a canvi d’una eternitat lectora.
