L’HABIT DE LLEGIR ENS FA MÉS HUMANS, MÉS SAVIS, MÉS TENDRES.
¶ I ens eixampla els territoris de la imaginació. I aconsegueix que les idees vagin més llatines . I ens fa passar un guster mentre ens ensenya mil i una coses. Com aquesta novel·la, La drecera (Editorial Periscopi), d’un llicenciat en filosofia de 1969, Miquel Martín i Sierra, que ha publicat algunes novel·les com El riu encès, Dictadors de butxaca, Cabells de medusa i L’estratègia de la gallina; un recull d’articles literaris, Proses reposades, i un llibre de contes, Hi ha amors que maten, així com estudis i treballs de literatura, especialment sobre Joan Vinyoli. Des d’un bell principi la contarella em seduí. Un al·lot que viu amb els seus pares a un poble vora el mar de l’Empordà ens comença a contar en una primera persona fastuosa, per senzilla i atractiva, la seva vida quotidiana. El pares són els masovers d’una família burgesa que viu a un gran xalet on hi passen temporades. El bergant té uns amics del poble com en Llenas, l’Escudero i en Torrent amb els quals li succeeixen tota casta de peripècies, contempla la vida dels senyors i els seus fills (el Lolo, les dues bessones, el record de la germana morta, Paula), l’intriga la senyora que llegeix novel·les policíaques, el senyor que juga al golf i va en iot, s’enamorisca de la criada filipina Nelly, i adora els cans dels senyors, en Truman i n’Harpo i, sobretot, aquell personatge emocionant en Pitu del mas Bou. Una prosa que llisca bé, una frescor lúcida per explicar el pas de l’adolescència a una certa vida adulta, un pas del temps que ens fa veure les coses sense la innocència primera: una novel·la d’iniciació. L’amic Josep Fonalleres ha fet un epíleg estupendo on parla “d’un excel·lentíssim llenguatge i una economia de mitjans lingüístics molt lloable.” I amb aires de la Rodoreda, el Bassani i el Salinger.
Tirant lo Blanc (Proa) de Joanot Martorell en la versió completa en català actual de Màrius Serra. Aquest novel·lista, filòleg, enigmista, motencreuista, verbívor, crític de literatura i treballador cultural als mitjans de comunicació, ha fet una feina titànica i que cal agrair a les totes: transportar i actualitzar en un català d’ara aquesta novel·la escrita en el català del segle XV. El Tirant és una novel·la que va molt més enllà dels llibres de cavalleries medievals per les qualitats humanes del seu heroi, per la vitalitat del seu humor, per la mentalitat i l’amplitud de mires, pel vitenc enjòlit que confegeix els esdeveniments, per la voluptuositat de moltes fetes i, sobretot, per la riquesa de la seva llengua. Cervantes va escriure ben a les clares al Quixot que “por su estilo este es el mejor libro del mundo.” I Màrius Serra hi ha dedicat molt de temps i esforç, acompanyat per les edicions de Martí de Riquer i de Robert Hauf del text clàssic per un cantó, i estudiant les solucions de la traducció de David Rosenthal a l’anglès per l’altre. El resultat és un text excel·lent que ens dona als lectors d’ara una novel·la gustosa i amable per poder llegir sense entrebancs i amb tota la seva força verbal i entretenidora el nostre gran clàssic català.
UN GREC A SUÈCIA FA UN CANVI DE VIDA.
· Aquesta obra que us aconsellaré ara ha estat el meu regal per a cinc persones molt diferents de gènere, d’edat i de condició. I totes les vegades el resultat ha estat un èxit. Ho dic perquè en una altra nota comentaré, pròximament, també algun dels meus fracassos. Les ofrenes no són segures el cent per cent. I això fa que sempre hi hagi un bell risc. Anem per feina amb aquest llibre que puc dir per experiència que és ben segur. Una altra vida, encara (Galàxia Gutenberg), de Theodor Kallifatides. Qui és aquest escriptor amb nom grec. Un home que va néixer el 1938 a un llogueret del Peloponès i que el 1964 va emigrar a Suècia. No he trobat curiós que estudiàs filosofia, sinó que deixàs de costat el grec, la bellíssima llengua materna, i es convertís en un escriptor que feia servir el suec com a llengua de creació. Això per a mi sempre fou un misteri. El primer que va publicar va ser un llibre de poemes, després començà amb un seguit de novel·les, guions de cinema i fins i tot va dirigir una pel·lícula. Va aconseguir triomfs importants en nombrosos premis literaris i va ser traduït a més d’una vintena d’idiomes. Als setanta-set anys es trobava completament bloquejat com escriptor. L’entenc perfectament perquè aquesta és una fase duríssima que molts hem passat. I us puc assegurar que no té una solució fàcil. Ell va trobar un camí gloriós. Una resolució de cine. Primer va vendre la seva casa d’Estocolm i va pensar retirar-se. Decidí tornar al bressol nadiu i va partir cap a Grècia. No podia escriure, però alhora desitjava fer-ho. I es va produir el prodigi. El contacte amb la llengua materna va despertar la seva escriguera en grec. I a poc a poc, a les palpentes, va crear un text extraordinari en el qual la troballa de les paraules perdudes es mescla amb una meditació sobre el sentit de la vida, la importància de l’envelliment i les seves felicitats desconegudes, l’essencialitat de l’escriptura i l’optimisme en temps crepusculars d’un humà. Aquest encontre amb la llengua materna és tan emocionant que impregna tota una obra molt ben traduïda de l’original grec per Montserrat Camps. Un llibre de capçalera. Per llegir i rellegir.
(continuarà)
