Aina Moll fou la gran defensora de la nostra llengua, com bé ens recorda el subtítol d’una de les edicions en què l’Ajuntament de Palma ha volgut fer un homenatge a la filòloga pionera i activista compromesa. Molts qualificatius que Pilar Arnau i Segarra ha destriat per a definir la dona a què ha dedicat el text de dues publicacions que es complementen. La seva biografia, que es presenta en la col·lecció Biografies de mallorquins i un còmic de distribució divulgativa en què juntament amb Margalida Vinyes a la part visual, fa un recorregut molt simbòlic per la seva petjada.
Dona: una de les més importants del segle XX a les Illes Balears, sens dubte. Activista per la llengua, el seu coneixement i la seva normalització, tant acadèmica com en l’ús habitual. I pionera, perquè la seva tasca tengué lloc a un espai social on encara esser dona et feia fora irremeiablement del món intel·lectual, de l’acadèmic, no dir del polític. Llàstima, va dir d’ella mossèn Alcover, que en néixer nina, no podria estudiar. Perquè l’any 1930 les dones no estudiaven, més enllà d’una minsa formació (i no totes) o les úniques dedicacions possibles (per a les privilegiades) que ens destinarien a ser infermeres o mestres d’escola.
Doncs Aina Moll i Marquès, primera filla de l’imprescindible filòleg que fou Francesc de Borja Moll, fou la gran de vuit germans, i trencà tots els motlles preestablerts. Tot això ho conta Pilar Arnau en la biografia que l’Ajuntament de Palma li dedica a la seva col·lecció, on abans que ella només havia estat biografiada una altra, de dona (ah, clar, la religiosa Anna Maria del Santíssim Sacrament, l’altra única ocupació possible) i on ella mateixa, Aina Moll, havia signat la biografia de son pare, en què destrià aquella «fidelitat tossuda». Tal volta també la que ella heretà, que la dugué a obrir camí i deixar-hi petjades tant en l’àmbit del feminisme com, evidentment, en l’àmbit lingüístic.
Evident i conscient el que deixà en l’ús i normalització de la llengua, que parteix de la minsa realitat en què començà la seva lluita: tan sols fer entendre que mallorquí i català són la mateixa llengua. Allò que la dugué a fer feina de valent per conduir a port final el projecte de mossèn Alcover que amb la labor de Francesc de Borja Moll prengué forma en el Diccionari català-valencià-balear conegut com a Diccionari Alcover-Moll. Aquell impuls que la dugué a anar més enllà de la feina com a catedràtica de francès de l’institut Joan Alcover, llavors l’institut femení, radicat dins la seu del que era l’institut Balear (l’actual institut Ramon Llull) millorant l’ensenyament d’idiomes a més d’encoratjant i afavorint l’ús i aprenentatge del català a les aules. Aquella empremta que la feu acceptar el càrrec polític de directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, just en el moment d’enllestir la feina que duria a la Llei de Normalització Lingüística que suposà un nou marc legal per a l’ús de la llengua catalana i que donava pas a la necessària creació d’un marc social on pogués desenvolupar-se amb normalitat. Simplement normalitat. Feina que, en el moment de la seva tornada a les illes, es reflectí en el nomenament com a coordinadora general de la Campanya Interinstitucional de Normalització Lingüística.
Tot això i més és el que explica Pilar Arnau a la biografia de la dona que aconseguí tot el proposat pel seu caràcter conciliador, la seua habilitat persuasiva, el seu talent per assolir el consens, a més de la seua capacitat de feina i la seua gran disponibilitat.» Explicat fil per randa, amb un recorregut ple de documentació i anècdotes familiars de què i com ho va anar desenvolupant, que en el format còmic s’acompanya de la tasca visual de la mà de Margalida Vinyes en què es mostra el recorregut per la vida de la dona i la seva implicació.
La biografia, aquella que du per subtítol allò de filòloga pionera i activista compromesa amb la normalització de la llengua catalana, deguda a la ploma de Pilar Arnau, esbrina clarament una vida agosarada i dedicada al treball. Pionera d’un feminisme que no fou tal, del que no en va fer cap reivindicació (ni probablement cap plantejament) en una vida dedicada de manera tan decidida i ferma a la tasca on l’apartat de creixement personal i propi em sembla es va veure ajornat sine die. Cert que Pilar Arnau ens recorda com de familiar n’era, la filla gran d’uns pares a qui va estimar i assistir, amb set germans amb els qui mantengué una ferma arrel i amb activitats com la implantació de l’escoltisme, en què mai es va sentir tota sola i no m’atreviré a dir que no visqués amb plenitud.
Però, què voleu que us digui, em sembla que la seva va esser una vida entregada a la comesa. Això no els hi ha passat mai als homes. Per això és pionera, perquè, a la manera d’una consagrada, va dedicar tots els seus esforços no només al quefer, sinó també a obrir’ns camí a totes les que venim darrere.
