Relat llarg o novel·la curta, La crida del bosc és una fita del quefer narratiu de Jack London, possiblement el relat seu més popular, i el més traduït. He tengut diverses versions per a cinema i televisió. Una d’elles, estrena d’aquest 2020. És d’agrair, doncs, que l’editorial L’Altra Tribu la recuperi en la nova, molt bona traducció de Ferran Ràfols Gesa. Així, el lector en català podrà conèixer Jack London i interessar-se’n.
El que London escrivia era sovint autobiogràfic. Potser magnificat. London crea un mite propi. Basta dir que, per exemple, surt com a secundari en la sèrie Corto Maltès d’Hugo Pratt... De les seves experiències (generalment fracassades) com a mariner, periodista, granger, cercador d’or, especulador, etc., en va obtenir material per a molts dels seus relats. La crida del bosc entre ells: la història d’un ca, Buck, mesclat de Sant Bernat i pastor escocès, amb escenes de gran duresa i crueltat, avui intolerables pels animalistes. Buck passa de ser un ca tranquil i de companyia familiar en una finca benestant a Califòrnia a ser un ca de trineu a les infinites terres gelades d’Alaska, de tenir la menjadora baixa a ser un animal de força, maltractat, alimentat només si és útil, sotmès, que ha de sobreviure capgirant del tot el seu tarannà i la seva forma d’acarar la vida. No és una lectura dolça.
Però, el sentit de l’aventura, el ritme dels episodis, la gradual i encara convincent descripció de com l’esperit de l’animal va aprenent de les doloroses experiències que pateix fins a convertir-se en un animal lliure i salvatge, els moments de calma que troba prop d’un dels homes que surten al relat, gairebé l’únic que el tracta bé, fan que La crida del bosc sigui una bona aproximació a la complexitat de certes vides.
En La crida del bosc, el lector hi trobarà el Gran Nord gelat del continent Americà, d’espais naturals oberts i fauna salvatge, d’aurores boreals i de nits terriblement obscures, muntanyes i rius d’aigües perilloses, curses de trineus arrossegats per cans, ara un esport i llavors vehicles imprescindibles per portar el correu als miners que cercaven or (i tal vegada trobaven la desfeta i la mort) o per portar l’or trobat a les capitals econòmiques dels Estats Units... També, modes diferents d’establir relacions entre la Naturalesa i la Humanitat. I sobretot, hi percebrà amb la imaginació les veus ancestrals de les espècies que han habitat la Terra, veus que ens provoquen alhora un goig immens i una gran paüra. És la crida d’allò primitiu que roman dins nosaltres, sota una lleuger i massa fràgil tel de civilització i de benestar.
