COM SI FOS UN ÀLBUM.
¶ La paraula “àlbum” em duu a la infantesa. Àlbum de fotos, de cromos, de poemes, de curiositats, de signatures de famosos, etc. Era un format especial en què es conjugaven textos i imatges que em donava un guster de mirar, de llegir, de fullejar, de tenir. L’àlbum era entretingut, ple de curiositats, m’ensenyava d’una manera amable i, sobretot, em feia molta de companyia. Ara, quan vull escriure sobre L’Avenç, una revista mensual que m’acompanya molt, li he volgut donar aquest nom bell d’àlbum perquè tant en el seu format com en les seves característiques posseeix algunes de les qualitats que els àlbums tenen per a mi.
L’Avenç, 474, de desembre de 2020, té una coberta amb una bellíssima foto d’Hisao Suzuki de l’estadi d’atletisme Tossols-Basil d’Olot, fet per RCR Arquitectes. Quan obres la primera plana hi ha un sumari en forma de tríptic on apareixen ben clares i ordenades les tres parts de la revista: L’Opinió, amb l’editorial, diversos articles i col·laboracions de caràcter històric i literari i una llarga entrevista que fa el director Josep M. Muñoz. Focus, és la segona part dedicada a un tema d’actualitat amb diferents punts de vista d’excel·lents i savis personalitats, i Mirador és la tercera part amb seccions fixes de crítica de llibres, d’art, de música, un aparador de novetats bibliogràfiques i un article de clausura.
FA UNA OLORETA TAN BONA
ËQui? Què? La revista de cultura L’Avenç, 474, i això no és un acudit. He ensumat la coberta, les planes interiors, les fotos i totes les coses desprenen un perfum de tinta fresca i de paper bo, una cartolina blanca en què les lletres no es transparenten i la compaginació és elegant i acurada. I algú em dirà: no vagis de verbes i digues quina teca s’hi dona a aquesta taula. Un menú superior, singular i excel·lent. L’editorial crida “Trump, acomiadat”, i amb paraules ben planeres desconstrueix d’una forma vertadera i original la presidència d’un home ignorant, indecent i sense moral que ha fet molt de desastres en els seus quatre anys de desgovern i que ara no vol partir de cap manera. Els dos relats, de sis i quatre pàgines, són una festa verbal. El primer de David Carnevali, un dramaturg de Milà, ens ofereix un monòleg Poesia per L’Zlatan (Manifest per un nou teatre), que està fet de reflexions crítiques, de poesia que toca el voraviu de l’ànima amb un missatge dur i punyent. El segon text d’Albert Forns, Les fades de Marsella, ens conta amb primera persona i de cor la vida d’un bar barceloní, el Marsella, ple d’històries i on hi anaren gent tan representativa com Hemingway, Jean Genet o Picasso. Meleta!
L’entrevista de Josep M. Muñoz a Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, que formen l’estudi d’arquitectura RCR Arquitectes, m’ha tocat, m’ha emocionat, m’ha fet veure la trajectòria de tres artistes d’una seixantena d’anys que veuen el món com espartans, vénen de famílies humils i creuen en l’esforç i la voluntat de créixer. Han aconseguit nombrosos reconeixements internacionals, i el Premi Pritzker, el guardó d’arquitectura més prestigiós del món. La seva concepció arquitectònica, a més a més de cercar formes i volums essencials, col·loca en el bessó del seu treball la relació dels edificis amb el paisatge i el context. “La nostra arquitectura és per ser viscuda. No per sortir fotografiada en una revista.” Bravíssim!
QUINA MENA DE PAÍS VOLEM?
¸Aquest és el títol del dossier que forma el gruix important de planes i de pensament d’aquest número excepcional. Serà la pandèmia la tomba política dels populismes? En quina mesura l’Europa que sortirà d’aquesta crisi s’assemblarà a la que l’endemà del 1945, va bastir l’Estat del Benestar? O al contrari, les tensions que se’n derivaran faran que el moment s’assembli més a l’Europa d’entreguerres, amb el sorgiment dels feixismes? M’agrada perquè les nou plomes que des de punts de vista molts diversos i perspectives interseccionades contesten a la pregunta en ofereixen més interrogants que certeses. David Fernández fa una aproximació a la política que seria alguna cosa més que dipositar una papereta cada mil cinc-cents dies enmig d’un sistema de partits en crisi i sota una deriva neoliberal d’un ordre caníbal.
Mercè Picornell Belenguer, amb una intel·ligència esmolada, repensa els Països Catalans des d’una catalanitat a lloure amb una profunditat en què comparar, compartir i combatre esdevenen verbs essencials. Jordi Muñoz marca línies per a una política per a després de la pandèmia. Maria Rosàs Tosas escriu de les humanitats i l’inútil amb paraules de filòsofa, que amb sornegueria amolla càrregues de profunditat. Adam Majó ens parla de drets civils i polítics en la societat desconjuntada. Najat El Hachmi ens llança a la cara amb coneixement propi les ferides obertes de la desigualtat amb dades esfereïdores i escandaloses. Andreu Domingo amb un títol fort —La Covid-19: un xoc de generacions— desmunta fal·làcies i contradiccions en què el xoc generacional no deixa de ser una faceta de l’oposició entre “Salut” i “Economia”. Simona Škrabec escriu a partir d’una pregunta: a quina mena de relat ens volem identificar? I ens fila sobre el valor de literatura, de la resiliencia que tenim i denuncia el conformisme extrem de les societats avançades. Imma Merino diu ben clar que res no és innocent, i el cinema encara menys. I posa en qüestió la construcción i transmissió ideológica i moral del llegat cinematogràfic. En una paraula: un dossier que fa llegiguera, que fa pensera, que fa discutiguera. Bravíssimo!!
Les seccions de crítica de llibres de Vicenç Pagès Jordà, Enric Sòria i Joan Todó, la d’art de Susanna Portell i la de música de Joaquim Rabaseda ens ofereixen un panorama nutritiu i ben variat. I la cloenda excel·lent i sarcàstica de Jordi Puntí amb la paròdia de Trump clou aquest número meravellós com si fos un rondó. Gràcies, avençeres dels mil i un sexes de l’esperit!
