Montse Banegas (Flix, 1974) és una politòloga que va encetar la seva trajectòria literària amb Una dona incòmoda, que es va editar per primera vegada ara fa dotze anys.
L’autora flixenca explica en aquesta novel·la la trajectòria de na Mònica en els seus anys de formació, narrant una dècada que va de l’arribada a la universitat fins a la tesi doctoral.
Aquest pertorbador relat comença fent un repàs de la seva infància al poble, on creix marcada per l’estigma d’esdevenir la filla de la professora de matemàtiques per continuar endinsant-se en el personatge que es crea a la residència d’estudiants per no haver de socialitzar-se amb els altres congèneres amb l’excusa de les novatades i arriba fins a la seva copinya, el pis on li agrada aïllar-se de tot i de tothom.
Na Mònica, tot i viure a Barcelona, es refugia al seu poble de tres mil habitants mentre dibuixa cercles al vidre de la finestreta del tren i no sap renegar en la seva llengua.
Podríem definir-la com una dona alliberada dels dogmes i convencions socials de la nostra era. Per una banda, és sincera i rebel i, de tan sincera, acostuma a ser pedant i contradictòria.
Alguns diran que demostra manca d’empatia i assertivitat, que és un poc Sheldon Cooper i que no s’enfronta a la realitat sinó que l’esquiva per no haver d’afrontar la presa de decisions.
Tant és així que el seu millor company de viatge és un ca de porcellana amb qui menja entrepans i fuma, fuma moltíssim.
Banegas parla de la salut mental de forma desacomplexada, alimenta el clixé de les terapeutes argentines i qüestiona el negoci de les farmacèutiques que es lucren amb la dependència que els seus productes generen en la societat postmoderna actual, competitiva i fràgil.
Però la critica més aspra va dirigida al sistema universitari, en que massa sovint vells dinosaures mercadegen amb becaris precaris, que esdevenen autèntics negres que competeixen entre ells per les engrunes. Això li succeeix a l’al·lota protagonista, que anant de llesta, ella mateixa es posa la soga.
En aquest relat, impetuosa i implacable, Banegas s’exclama contra la societat patriarcal i competitiva de les aparences al cadafal de la ciutat inhòspita i individualista, tot plantejant les virtuts i les mancances dels processos de socialització, partint de l’anàlisi del complex món interior fins a la lluita entre l’individu i la massa social, des del punt de vista d’una jove que vol ser normal però tanmateix sap que no ho és
El final de la narració, senzillament, és esplèndid i palesa que el control de la realitat no significa una posició còmoda.
En definitiva, és una reflexió desprovista de prejudicis, crua i entendridora alhora, que trob adient sobretot en aquestes dates en que la protagonista es nega a cantar nadales i acudits en les reunions familiars. De ben segur que na Mònica voldria per cada any el Nadal que tendrem aquest 2020.
