Bernat Nadal i Crespí és un personatge de la Il·lustració mallorquina que, a més d’haver format part de la jerarquia eclesiàstica, va participar activament en la política liberal mallorquina i tingué un paper destacat com a diputat a les Corts de Cadis i com a redactor de la primera Constitució espanyola, la de 1812.
Però què en coneixem d’ell a casa nostra? Fa poc s’ha publicat la biografia Bernat Nadal i Crespí. Un bisbe d’inspiració lul·liana (coeditada per Illa Edicions i l’Institut d’Estudis Baleàrics, 2020) que ha estat escrita per dos experts de la història del primer terç del segle XIX, Pere Fullana i Valentí Valenciano. Tots dos ens ofereixen una mirada sobre els àmbits pels quals transità la vida del bisbe Nadal. Hi destaquen la seva tasca política, religiosa, educativa i social en la Mallorca de finals del segle XVIII i principi del segle XIX.
Nadal va néixer a Sóller el 1745 en el si d’una família humil, tot i així aconseguí ser bisbe de Mallorca i diputat a Corts. Segurament per les seves arrels humils es posicionà sempre al costat dels més desvalguts i professà una altra manera d’entendre l’església. Per aquest motiu, les classes altes i properes al poder sempre el varen veure amb un cert recel. Precisament, el que ens ensenya el llibre és això, com un jove Nadal entra en joc i es converteix en part de l’establishment polític del moment. Com ho aconseguí? La resposta tal vegada és el seu currículum brillant i el fet d’haver-se envoltat de persones importants des de la seva infantesa. Bernat Nadal va poder estudiar a l’escola del convent dels franciscans gràcies al seu oncle fra Antoni Nadal. Els mateixos frares s’encarregaren que les famílies acomodades de Sóller paguessin els seus estudis a Palma. El 1761 entrà a la Universitat Lul·liana i Literària de Mallorca. Posteriorment, passà al Seminari per prendre els hàbits i entrar dins l’Església. Després, exercí de professor del col·legi La Sapiència –fundat al segle XVII per la formació de sacerdots de famílies pobres– i en només 24 anys es convertí en el Rector d’aquesta institució.
De ben segur, el salt a Madrid que realitzà l’any 1777, on va ocupar un càrrec a l’oficina d’interpretació de llengües estrangeres de la Secretaria de l’Estat, donà un impuls a la seva carrera eclesiàstica. Deu anys després, el 1787, per indicació del rei Carles III, fou nomenat Canonge de la Seu. Malgrat això, seguí residint a Madrid, on ocupà diversos càrrecs de rellevància dins la nunciatura de la capital. El maig de 1792, fou proposat pel rei Carles IV per ocupar la vacant de Bisbe de Mallorca, la qual es feu efectiva el 20 d’abril de 1794 pel Papa Pius VI. L’1 de febrer de 1795 va fer la seva entrada solemne a Ciutat. Tota la tasca pastoral que desenvolupà i la reforma que intentà dur a terme en el si de l’Església mallorquina es narra amb especial cura en aquesta obra.
Una vegada consolidat el seu poder a nivell local, primer com a vicari i després com a bisbe, tirà endavant algun dels seus propòsits, com la millora l’educació de les capes populars. Un altre dels seus reptes fou apropar el catecisme al poble, per aquest motiu, fins i tot al 1801 edità Catecisme de la Doctrina Christiana.
Nadal va formar part de projectes com La Sapiència des dels inicis i al llarg de la seva vida va promoure l’escolarització i l’educació primària. Així per exemple el 1802 redactà un pla per a les escoles de primeres lletres de Sóller. També fundà al 1809 l’Escola de la Puresa per a dones, un col·lectiu marginat socialment. Nadal va desenvolupar el projecte en favor de l’educació de les dones que s’havia estat reivindicant dins l’àmbit liberal des de finals del segle XVIII. Va ser en el si de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País que es proposà per primera vegada donar instrucció a les dones. Ell feu possible el projecte i el materialitzà amb el nomenament de Maria Arbona Mir i la seva filla Maria Ferrer Arbona com a encarregades i amb la compra de Can Desclapers. Tant en l’àmbit de la beneficència com en el de l’educació és on més interès pren la figura de Nadal per a la societat illenca. A més, va ser innovador aplicant nous mètodes pedagògics com els de Pestalozzi.
Un fet que degué provocar molt d’enrenou durant el seu episcopat va ser l’autorització per ordenar jueus conversos a la diòcesi, acabant amb la discriminació històrica que patia aquest col·lectiu.
El retorn a l’absolutisme el 1814 suposà un cop baix per a Nadal. Quatre anys després, al 1818, morí. Potser pel fet d’haver estat una excepció dins aquesta església tan reaccionària és recordat com a bisbe il·lustrat i d’ell se’n recuperà fa més de trenta anys una biografia escrita per Miquel Duran que fou editada per l’Ajuntament de Palma el 1986. Ara, Pere Fullana i Valentí Valenciano ens ofereixen una nova mirada que, a partir de nova documentació, ens constata quelcom que ja podíem intuir: la grandesa d’aquest personatge solleric que aconseguí manar en diferents esferes politicoreligioses i pogué influir en la societat mallorquina en diferents aspectes (religiosos, educatius i socials) pels quals avui encara és recordat.
