ALERTA AMB ELS CONTAGIS
Em costa escriure directament de la pandèmia que sofrim. En els meus textos de “creació” (poemes, relats, novel·la), vaig decidir des del primer instant del confinament que no escriuria directament del virus de la COVID-19. I ho he fet. En aquestes notes al vol he escrit petites coses d’una forma esbiaixada quan la situació m’hi empenyia a les totes. Ara hi torn per dir que no hem de pensar en les festes de Nadal i cap d’any amb els motlles dels altres anys. Enguany el primer de tot, sobre totes les coses, és que el nombre de contagis davalli, que les quarantenes siguin mínimes, que no hi hagi ingressos als hospitals i que, sobretot, les UCI estiguin buides. Quan llegesc les notícies, quan escolt la ràdio i mir la televisió qued escarrufat perquè tornam a anar molt malament en aquest tsunami del darrer mes de 2020. Per mor d’això he volgut escriure aquest bitllet d’urgència per dir a les lectores dels mil i un sexes de l’esperit que segueixin les indicacions que ens donen els savis epidemiòlegs: res d’aglomeracions, distància de seguretat o social, rentar-se sovint les mans, no tocar-se els ulls, el nas i la boca (a mi em costa molt perquè som fregador dels ulls i aficador dels dits al nas), dur la màscara pel carrer i als bars i restaurants, menys quan has de menjar o beure, no reunir-se més de sis persones, respectar el toc de queda, practicar la serenitat i no tenir por (que fa baixar el sistema immunitari), escriure correus i fer contactes per telèfon i en línia per sentir-se a prop de familiars i amics, no viatjar si no és necessari, llegir obres literàries, mirar pel·lícules i sèries, escoltar música, passejar per la natura, practicar les rialles, donar, ser tendre, etc.
Aquestes indicacions es resumeixen en una: autoresponsabilitat. Mir una copinya que tenc damunt la taula al costat de la plagueta. Hem de viure llargament sobre la terra. És la nostra humana riquesa.
EDITH WHARTON ENS DONA CLAUS D’ESCRIPTURA I DE LECTURA
Som un fan de la Wharton perquè m’ha donat dues de les novel·les que m’han fet molta de companyia al llarg de la vida: La casa de l’alegria (Àgora) i L’edat de la innocència (publicada a Àgora i el primer premi Pulitzer i la base d’una pel·lícula, també extraordinària, de Martin Scorsese). Ara acaba de treure Escribir ficción (Páginas de Espuma), cinc articles que va publicar entre desembre de 1924 i octubre de 1925. “Estudiar la pràctica de la ficció es enfrontar-se a la més innovadora, a la més fluïda i a la menys formulada de les arts”, amb aquesta frase comença el seu primer article. Un assaig que es llegeix com una narració fet amb senzillesa, rigor i esperit didàctic. Els seus referents són sempre els clàssics (que surten en una excel·lent bibliografia al final del llibre) que esmenta com a exemple, de vegades bons i de vegades dolents però sempre sedassats amb una actitud crítica. Ordenada, sintètica i generosa, la feina der la Wharton interessarà tant als aprenents d’escriptor (tots ho som) com als aprenents de lector (també). Predica unes coses que en aquests temps no es practiquen: la correcció, la revisió i el poliment de l’obra. El llibre acaba amb una separata dedicada a Marcel Proust i la seva obra per remarcar la importància d’aquest autor en la construcció del seu assaig. La traducció d’Amelia Pérez de Villar (recoman el seu blog www.delibrosydehojas.wordpress.com) és modèlica perquè va llatina i és clara. I el seu pròleg és il·luminador.
ANTONI MARTÍ POSA UN STEFAN ZWEIG NOU A L’ABAST
He de confessar un parell de coses. Som un fan de Stefan Zweig, que vaig llegir des de molt jovenet en la biblioteca de postguerra de la meva mare en edicions de l’Editorial Juventud. Record Carta a una desconeguda i Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (que també es feren en cinema) com dos relats que em varen impactar. Després hi va haver un fenomen editorial que protagonitza Jaume Vallcorba a Quaderns Crema / El Acantilado en què es publiquen moltes de traduccions al català i dos llibres que em varen fer pensar, El món d’ahir. Memòries d’un europeu i Moments estel·lars de la Humanitat, que surten en català i en espanyol. Ara Antoni Martí Monterde, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona, publica Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner Editor), que encén un conjunt de mirades noves sobre el conjunt de l’obra zweiguiana. En un pròleg ben clar ens diu que la publicació de Zweig tenia la funció de tranquil·litzar un públic nostàlgic, abastir d’arguments sublims i d’un dipòsit de valors una temptativa d’arrecerar-se en un altre temps per a poder suportar les tensions del present nihilista i vulgar que ens ha tocat viure, per la qual cosa la lectura aquí de la seva obra ha coincidit amb moments de crisis com la postguerra i el tombant del segle XX al XXI. I ens diu que molts d’escrits “incòmodes” de Zweig com els articles dels primers anys de la Guerra Mundial, els Dietaris i els Epistolaris, no s’havien publicat mai en el nostre món editorial. Amb admiració i respecte Antoni Martí en 160 planes sense cap gota de greix retòric ens convida a la relectura de tota l’obra de Zweig i a no deixar de costat cap escrit per incòmode que ens sembli. Un llibre europeu, sensacional, per llegir, subratllar, pensar i rellegir. Un dels assaigs més lluminosos que he trobat aquest any que s’acaba. Recomanadíssim!
