Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel dels Sants Oliver-Modernitat musical

El regionalisme-modernitzant, també a la música

Isaac Albéniz.

Els Insensats foren aquells esperits que se sentien disconformes amb la situació de Mallorca; la política però també la cultural. Conformen els Insensats el grup d’intel·lectuals que es reuneix al voltant del periòdic La Almudaina que dirigeix Miquel dels Sants Oliver; així els anomena ell mateix en un article publicat al diari quan encara ni tan sols n’era el director. A aqueixos articles que l’any 1891 reuní en llibre sota el títol de Cosecha periodística reflecteix clarament la seva postura vers allò social i cultural, aquell regionalisme modernitzant.

La segona estada a Mallorca del gran músic modern que fou Albéniz li dóna peu a explicar-nos: «Moderno, no en el sentido de que caiga en las extravagancias de la moda, sino en el de que huye las pesadeces de la rutina. Moderno, en la significación de nuevo, de brillante, de genial, de progresivo y hasta de cosmopolita».

Miquel dels Sants Oliver explica el concepte de modernitat arran de n’Albéniz, però ho fa extensiu a l’esperit de renovació artística sense necessitat de decantar-se per qualsevol tendència artística. L’any 1898, els esperits joves que es trobaven a les tertúlies de can Alcover, aquells que segons Enric Alzamora, «creuen que és possible i que val la pena de lluitar contra la rutina local», es concentren en aquella originalíssima societat que fou el Saló Beethoven. Són reunions on sempre es fa música, es llegeix la nova creació literària i es veuen els quadres dels nous pintors, tot sempre a l’ombra del bust de Beethoven que presidia la sala.

Perquè aquells nous modernistes «ininteligibles» (en paraules d’Oliver) per la societat mallorquina eren Mozart (1756-1791), Beethoven (1770-1827) y Schumann (1810-1856). Diu a La literatura en Mallorca: «Cuando fue estrenada en Palma la ópera Freischütz de Weber, muchas personas iban con miedo a la representación y hasta alguien la tomó por «música del porvenir». Hacía la friolera de noventa años que la ópera había sido estrenada en Alemania y su autor había muerto en 1826, un año antes que Beethoven». A la seva figura dedicà el Saló Beethoven una «sessió memorable», a la que Alcover llegí la poesia inclosa als seus Meteoros: «Honremos al eolio taumaturgo /(...) Él encarna la santa intransigencia / contra los falsos ídolos del arte; / él, contra la ficción usurpadora / que invade sus dominios, representa / la protesta davídica».

Miquel dels Sants Oliver, en aquesta etapa mallorquina que coincideix de ple amb el moment de vigència del Saló Beethoven, reflecteix la seva visió del món i la cultura a la poesia i la narrativa, a més del periodisme. A aquest moment es correspon la seva escriptura de la sèrie poètica Medallons musicals inspirats en forma en Azul de Rubén Darío; en ells recrea l’obra musical de sis compositors, els tres que ja hem citat (Mozart, Beethoven i Schumann) juntament amb Wagner, Chopin i Grieg.

Uetam.

Aquesta, malgrat que ens sorprengui, és la modernitat que Miquel dels Sants Oliver lluitava per fer arribar, juntament amb el seu apreciat Antoni Noguera, a qui dedica el poema Himne per a la Capella de Manacor que el seu fundador i director musicarà. Perquè amb ell era ben entesa la modernitat: «En Noguera lluità contra un ambient terrible: contra la decadència italiana; contra el belcantisme i la mediocritat; contra la música frèvola i banal de les tertúlies; contra una societat estreta i esquifida de la qual havia de viure, amb la qual no es conformava...»», tot el que finalment resumeix Oliver en «una societat entregada a un art musical de fira, d’acordeon [sic]; a un teatre líric, vertadera i cabal coronació i comentari de tota una civilització taurina, quartelària i aflamencada».

Aquella societat que a les seves narracions rau plasmada: a l’Hostal de la Bolla, al barber Armando, que va compartir estudi i vocalitzacions amb el baix cantant Uetam, malgrat que se li va engolar la veu i no pogué cantar, li agrada La Traviata per allò dramàtic i l’Elisir d’amore per allò còmic; és un gran filarmònic, diu, que arriba a la guitarra i a l’acordió. Si a aquesta narració les dues òperes surten sense menció d’autor, la qual cosa fa entendre la popularitat del teatre líric, aquesta sensació es corrobora en passejar amb els protagonistes de Ciutat de Mallorques, de manera que en arribar el vespre decideixen «anar al teatre. Aquí sempre fan La Bohème». Si abans ni Verdi ni Donizetti havien comparegut, ara tampoc ho fa Puccini. I Mimí i Musetta ens acompanyen citades només en les seves àries respectives. En realitat tenim a les mans obres d’autors veristes, malgrat l’esperit en què els cita Oliver és belcantista, per allò de «nuestro lindo coliseo» on es xiula a la cantant en duel de rancúnies.

Miquel dels Sants Oliver, que parteix a Barcelona l’any en què mor Antoni Noguera, té clar, en lloa a aquest, que «el músic és el vertader poeta de lo suprasensible, de lo indefinit, de lo meravellós, de lo ocult», perquè Noguera «tot ell, irradiava la melodia interna sobre la melodia sensual. A poc a poc ens infiltrava de la música la idea mare i superior.»

Miquel dels Sants Oliver-Modernitat musical

Miquel dels Sants Oliver-Modernitat musical

Compartir el artículo

stats