Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes DCCCXXIII | Beethoven, forever!

Máscara de Beethoven. BIEL MESQUIDA

MARTHA ARGERICH BRODA LA ‘PASTORAL’.

¶ La meva taula plena de notes de música. El vent tremola entre els arbres que es despullen empesos per una pluja forta. Les fulles cauen amb lentitud entre les gotes que les empenyen a batzegades. I la terra fa forat i tapa. El cel d’un gris d’acer s’arrela a l’espill del safareig a punt de vessar. Com si la pluja mateixa cremàs.

Hi ha bandes de boira que s’acosten des dels turons de Can Moranta i es densifiquen quan són a dues passes. No escoltis el remoreig de la tempesta. Pas de llis devora coses trastocades. Dins els covals de notes greus em sorprèn un aspecte del món més amagat i més enigmàtic. Més greu.

La música beethoviana em descobreix un conjunt de fòssils provinents de la molassa burdigaliana zoògena de Son Bujosa que s’allunya dinou milions d’anys de mi: cúpules d’eriçons de mar sense ni una espina dels gèneres Clypeaster i Echinolampas; copinyes esmaltades de nacres dels gèneres Orbilcella i Montlivaultia; em sent tocat i feliç per aquesta troballa musical conjugada amb aquest descobriment d’un zoòleg que em suscita unes vibracions que m’amaren de dolçor i em mostren que estic en un dels passatges de xoc emocional, uns dels cims més alts de Ludwig.

He posat aquests vuit minuts i cinquanta-set segons de Beethoven una vegada, i dues i tres i quatre i cinc vegades. Necessit tocar a les palpentes la música per trobar el fil.

Nins que descobriu coses, que inventau melodies, sereu fuetejats!

UN INSTANT SENSE MENTIDA, SENSE PREOCUPACIÓ NI DE BELLESA NI DE COMBAT.

ËEscolt el crit que esqueixa la fosca negra d’un ocell rapinyaire nocturn que no és l’òliba però que també té un vol silenciós i un aire espectral que em desperta totes les pors infantils.

El cant és senzill: una nota destacada i tres lligades juntes, més breus. És exactament el ritme invers de la figura dita del Destí en la Cinquena simfonia de Beethoven.

M’ataca el dubte, el buit. Avanç amb un pas lent, si cau no cau. Les voreres no tenen balustrades i el fondal m’atrau com una mala cosa. Potser hauria de beure però no duc la cantimplora. L’assaltat explosiu de les incerteses esdevé violins que canten petites creixences. Les distraccions de l’esperit. El començament d’una batalla sense vencedors ni vençuts. El desordre ha començat com una història magnètica. L’espai pot esdevenir cambra. Les mans, colomins més blancs que la llet.

Sembla una cavalcada i és l’ascensió d’un estol d’alegries curtes que s’esvaneixen com els focs d’artifici que voldries atrapar per sempre. Per què aquest Allegro em deixa dins la influència de la malenconia més acrobàtica, més exacerbada, més eficaç? Estació dura i acerba. La flama interior s’estameneja a punt d’apagar-se. No puc entretenir-me en raons ni lògiques. Tot és elevació entre els bravos del públic.

Música i meteors van del bracet en aquesta grisor perlífera. Beethoven llegeix la partitura en el llibre de si mateix. Una ombra immensa i fràgil alhora em tapa.

CONFEGESC MÚSIQUES COM SI FOS UN PATCHWORK.

¸Ara l’amic pianista Alain Planés interpreta Rêverie de Claude Debussy. Els dits basteixen estalactites de sonoritats afiligranades que m’engoleixen i em travessen pels punts més sensibles de l’oïda. No hi ha cap esforç en col·locar cadascuna de les nerviacions del so en la pell de la meva escolta. Després apareixerà l’exuberància silenciosa i tranquil·la d’unes gotes de rosada que redolen per les fulles del nadalenc que envermelleix les copes de terrissa del jardí tancat. I no puc deixar de veure les notes diamantines com creen una atmosfera de punts de vista que em llancen a les composicions més agosarades, a les combinacions més voluptuoses de l’esperit.

Tot seguit l’adagi sostingut de la Sonata número 14, opus 27, número 2, dins els dits d’Igor Levit em dirà que cal empènyer el cortinatge de la pluja amb tota la intensitat que pugui. Fer que Moonlight entri desmesuradament en els líquids humorosos del meu cos i els transparenti, els fluïdifiqui, els faci voladors i que permetin poder entreveure les ressonàncies d’un esperit quan troba la llum dins la negranit.

Mescl l’Ode to joy beethoviana (i megaexplotada) amb l’Humoresque d’Antonín Dvořák que les dues mans de Ki Dami m’ofereixen. Hi ha la conjunció de dues festes alegres ben diverses, ben personals, que s’acorden per la meravella del talent. Fruits madurs de la tardor que em donen els sabors més inquietants, més simples, més tradicionals, amb una brillantor inoblidable.

Després Cristina Ariagno em bressola amb una Berceuse d’Erik Satie que em fa somniar amb els verds prats de la meva infantesa. Somnieig amb l’afecte més gran cada flor que he conegut des de la infantesa. Les seves formes i els seus colors són tan nous per a mi com si acabava de crear-los amb una fantasia sobrehumana.

I una altra Berceuse de Fauré que Katia i Marielle Labèques toquen al piano em recorden que aquestes flors infantils estan relligades amb els moments despreocupats i feliços de les nostres vides. Keats ja ho escrivia al seu amic Rice un any abans de morir el 18 de febrer de 1820. He vist meravelles de flors exòtiques en els viatges de la vida deia el pobre Falstaff però me’n fot. Les senzilles cançons de bressol com la simple Sonata per a piano número 14, opus 27, número 2, de Beethoven dins les mans de Daniel Barenboim són les que vull escoltar ara que ja estic desenganyat del món i de la bolla.

Compartir el artículo

stats