Anomenar Beethoven, a Mallorca, significa recordar el millor que li ha pogut passar a aquesta terra. Curt però fructífer. El Saló Beethoven, també conegut com a Salonet Beethoven, fou un lloc de tertúlies i celebració d’activitats literàries i musicals, punt de trobada d’un cercle d’intel·lectuals que donaren una empenta a la regeneració cultural de l’illa. El nucli fou un grup d’amics interessats per la creació artística, que es reunien per a llegir els seus escrits, fer música i mostrar la nova obra pictòrica.
Tot això succeí entre els anys 1898 i 1904. Els seus promotors foren el músic Antoni Noguera amb l’empresari i també músic Joan Marquès Luigi, tot amb el suport de Josep Tous, propietari i editor del periòdic La Ultima Hora, qui cedí inicialment l’ús d’un local als baixos de la redacció. Així ens ho conta un dels assidus, Joan Lluís Estelrich, a les seves Páginas mallorquinas de 1912. Miquel dels Sants Oliver, altre dels imprescindibles, diu que la iniciativa fou tota del músic Noguera (La literatura en Mallorca, 1988). Antoni Noguera, figura cabdal que urgeix conèixer millor (feina feta, només manca un editor que posi en paper el treball fet per la musicòloga Eugènia Gallego), diu que fou cosa dels Insensats, aquell grup cultural arrelat al diari La Almudaina (que dirigia Miquel dels Sants Oliver). Insensats i culturals, no cal dubtar-ho.
Un local, dos pianos i un bust d’en Beethoven fet per l’escultor Miquel Frau permeteren ampliar la perspectiva cultural amb propostes noves. La tria de Beethoven com element identitari també fou cosa de Noguera, qui creia que aquest compositor ocupava el punt de màxima centralitat en la història de la música, juntament amb Bach. Ens ho conta Damià Pons, el gran estudiós del vigor intel·lectual d’aquest moment, gràcies a qui coneixem les activitats que desenvoluparen (Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles, 1998) perquè fou un lloc de tertúlies poc reglat, sense directiva ni llibres d’actes; al manco de bon començament, perquè un any abans de la seva desaparició (de nou també culpa d’Antoni Noguera, a qui se li va ocórrer morir-se de forma sobtada l’any 1904) passà a ser la Societat de Concerts Beethoven amb la intenció d’aconseguir gestionar la realització de concerts simfònics a Mallorca. D’aquí al Cercle de Belles Arts i la creació de l’orquestra, malgrat aquesta sigui ja una altra història.
Art, literatura i música. Quina música! Sempre Beethoven, molt Beethoven, reduccions de les seves simfonies per a dos pianos (amb Antoni Noguera i els germans Marquès als pianos); els seus quartets, també; però alhora obra dels compositors del moment, d’aquí i de fora, i joves intèrprets. Així, a corre-cuita, entre la relació d’obres interpretades, vull destacar dos noms que m’han sobtat: el noruec Edvard Grieg, tan actual com en Noguera, sonà a totes les sessions (segurament exagero); l’altre coetani, el francès Camille Saint-Saëns, també fou dels habituals. Perquè, com Vidal Isern diu (Hombres de ayer, 1961), «fou aquella l’època gloriosa dels cenacles de l’art mallorquí».
