Sona el piano, com tantes altres vegades. Rere les notes es pot percebre el caràcter complicat del compositor, la seva personalitat irascible, fins a cert punt irritable. No, això no afavoreix la seva relació amb els altres, i molt manco, diuen, amb les dones. Malgrat podem considerar la seva història com a poc afortunada amb elles, es pot parlar d’algunes que ompliren, amb més o menys fortuna, el seu voltant i, fins i tot, ens ha quedat el seu record en forma de dedicatòria musical.
El seu naixement i la seva infància van lligats a Maria Magdalena Keverich, la seva mare, que va quedar vídua als devuit anys .Després es va casar amb el tenor Johan Van Beethoven amb el qual va tenir set fills. El segon, nascut el 1770, va ser Ludwig, a qui va deixar orfe quan encara era petit.
Si visitam la seva tomba en el cementeri de Viena, trobarem, just al davant, la de Nannette Streicher, o Anna-Maria Stein, una de les seves millors amigues. Fou també una pionera del seu temps com a constructora de pianos, de reconegut talent com a pianista, cosa que el mateix Mozart va comentar quan la va sentir tocar. Nannette, a més, va tenir cura del geni musical de Bonn.
Comenten que va tenir alguns enamoraments en la seva joventut, més o menys platònics. Tal vegada uns d’ells foren Maria Anna Guillermina von Westerholt-Gysenberg, Jeannette d’Honrath, o tal vegada Eleonore Von Breuning, de qui es conserva un breu poema dedicat al mestre. Eleonore s’acabà casant amb un dels seus millors amics, Wegeler. Escoltem el Romance cantabile que ben bé podria ser producte d’aquestes primeres experiències.
Es parla també que entre les seves amants, reals o platòniques, hi hagué algunes alumnes com Marie Anna von Westerhol o de Magdalena Willmann.
Gràcies a les catorzes cartes de la comtessa Josephine Brunswick que es conserven hem sabut d’un amor que no va poder ser per culpa de les desigualats socials. També hi ha indicis de relacions amb la germana d’aquesta, Therese de Brunswick per a qui diuen que va escriure la Quarta simfonia. De moment pareix sols clar que li va dedicar la Sonata op. 78. El mateix rebuig per raó de classe social el patí amb Therese Malfatti. A ella li va dedicar la Sonata per piano núm. 24.
Un altre amor frustrat fou amb la comtesa Giulietta Guicciardi, relació que des del principi se sabia que no tindria futur atès que ella ja estava compromesa. Segons algunes versions, li va deixar una dedicatòria per sempre: el Clar de Lluna (sonata núm 14).
La Comtessa von Erdödy, gran admiradora de Beethoven l’acollí en el seu palau després d’haver fracassat amb el concert per a piano núm 5. Sense vincle sentimental entre ells, li proporcionà una vida acomodada i tranquil·la.
Beethoven va seguir dedicant composicions a les seves estimades. La Sonata per a piano Appassionata (sonata núm. 23) va ser dedicada a Marie Bigot, la Cançó a l’estimada (op. 98) a Antonie Brentano en són un exemple. I una obra com Elisa no deixa cap dubte que al darrere hi ha una musa: Elixabeth Röckel tal vegada?
Amb la seva cunyada Johanna Reiss, casada amb el seu germà menor, Kaspar, va sostenir una batalla per la custòdia del seu nebot Karl. Beethoven va dir d’ella que podia ser el personatge malvat de l’òpera La flauta màgica, la Reina de la nit. En altres versions de la seva història, com ara la de la pel·lícula “Immortal Beloved”, Johanna diu que Beethoven i ella han tingut una relació amorós. Realitat o ficció?
Però tal vegada el més intrigant de la història de Beethoven amb les dones és l’enigma de la carta a l’estimada immortal, aquella que comença dient: “6 de juliol, el dematí, el meu àngel, el meu tot, el mateix jo...”. Escrita el juliol de 1812 fa referència a un encontre a Praga ple de sentiments apassionats . Qui en fou la destinatària?
Tant se val per a qui va composar les sonates, les simfonies o els concerts. La informació sobre la seva vida privada no és prou concloent. Mentre seguim pensant qui foren realment les destinatàries d’algunes de les seves obres, ens poden acompanyar les melodies aquí suggerides.
