Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Cartes des de la lluna

Matemàtiques i Música de Beethoven

Cartes des de la lluna

Existeix a la Terra una pedra semipreciosa -un mineral blanquinós iridiscent en blau del grup dels feldespats- anomenada pedra de lluna perquè els romans li associaren la llegenda d’haver-se format durant la nit d’un pleniluni. Aquesta lluïssor també es coneix amb el nom de schiller que és, igualment, el d’un cràter a la Lluna dedicat a Julius Schiller, monjo i astrònom alemany del segle XVII.

Si remenam la correspondència privada de Friedrich von Schiller, trobarem entre els seus remitents Ludwig van Beethoven. És conegut que el de Bonn utilitzà l’Oda a l’alegria del poeta alemany per al quart moviment de la seva monumental novena simfonia. Beethoven té, a més, una sonata amb el sobrenom de Clar de Lluna −tot i que no l’hi posà ell sinó el seu editor.

Si ara remenam la correspondència privada de Beethoven, trobarem entre els seus remitents Johann Wolfgang von Goethe, amb qui l’unia una profunda amistat. Goethe publicava, precisament el 1808 −l’any d’aquell memorable concert beethovenià− la primera part de l’obra que l’havia de fer famós: el Faust. I, com a poeta, té també una poesia dedicada a la Lluna.

Entre la correspondència privada de Goethe, trobam remitents de la talla d’Alexander von Humboldt. El naturalista berlinès exercí mecenatge en personalitats tan importants del món de les matemàtiques com Carl Friederich Gauss o el mateix Felix Mendelssohn en el cas de la música. La cartografia es compta entre les seves passions i la seva talla com a científic el feu mereixedor de tot un Mare Humboldtianum a la Lluna. Per la seva part, el cràter selenita dedicat a Gauss té 170 km de diàmetre, grandària que està en consonància amb el seu geni. L’any 1796, Gauss demostrava que es podia construir l’heptadecàgon amb regle i compàs mentre Beethoven componia a Berlín l’opus 5, dues sonates per a cello i piano.

Si seguim espigolant els remitents de la correspondència humboltiana, hi trobarem també l’escocesa Mary Somerville, amb qui compartí algunes tertúlies científiques. Somerville, a l’edat de 13 anys, mentre Beethoven componia el deliciós rondó per a piano i orquestra WoO 6, descobrí els Elements d’Euclides gràcies al seu mestre de dibuix. Aquella troballa despertaria en ella una passió per les matemàtiques que ja no l’abandonaria fins a la seva mort, als 92 anys. La lluna il·luminà moltes de les nits d’estudi de la que anomenaven la rosa de Jedburgh. Un petit cràter de 17 km de diàmetre a la Lluna en fa els honors.

Si ara tornam remenar la correspondència privada de Humboldt, trobarem entre els seus remitents el geodesta Francesc Aragó. En el seu periple per engrandir el meridià de París, Aragó en degué contemplar moltes, de llunes. El maig de l’any 1808 es trobava dalt del cim de s’Esclop, triangulant amb Eivissa i Formentera mentre Beethoven acabava de compondre la fantasia coral per a piano, orquestra, cor i solistes, que seria el germen de la Novena. El nom d’Aragó a la Torre Eiffel i un cràter de 25 km de diàmetre a la Lluna en són testimoni perdurable.

Niels Henrik Abel publicava el 1824 la demostració que era impossible resoldre tots els casos de les equacions polinòmiques de 5è grau mentre Beethoven estrenava la Missa Solemnis i la 9a Simfonia. El norueg s’havia compromès a cercar el reconeixement de Gauss quan fou becat per anar a Europa però, ja en el continent, Schumacher (amic de Gauss) el va informar que aquest no havia parlat molt bé de les seves investigacions i Abel, ofès, canvià Gottinga per Berlín. Un cràter a la lluna de quasi 140 km de diàmetre porta el nom d’Abel.

Gauss no era, certament, una persona afable. En la seva correspondència amb el pare de Janos, Farkas Bolyai, quan aquest li demana parer sobre les investigacions del seu fill sobre la nova geometria no euclidiana que acaba de construir, aquell li contesta que tot això ja ho havia pensat ell fil per randa durant els passats 30 o 35 anys i que, una vegada publicat, li ha llevat la feina d’haver-ho de redactar. Un cràter de més de 100 km de diàmetre a la lluna certifica la perfecció dels treballs del revolucionari geòmetra hongarès.

I podem afirmar, sense faltar a la veritat, que la darrera carta d’Évariste Galois, escrita la nit anterior a la seva mort, una nit ben fosca, fora lluna, anava també, en part, dirigida a Gauss. Tot i que la direcció titular era la del seu amic Auguste Chevalier, en ella podem llegir: «Fes petició pública a Jacobi o a Gauss perquè en donin la seva opinió, no sobre la veracitat, sinó sobre la importància d’aquests teoremes.» El parisenc havia descobert les matemàtiques als quinze anys i ara, als vint, ja havia desenvolupat la teoria de Grups que revolucionaria el paradigma algebraic. L’endemà, un duel amb pistoles acabaria amb la seva vida. Moribund, Galois diu al seu germà: «No ploris. Necessit tot el meu coratge per morir als vint anys.» Per la seva part, Beethoven, en el testament de Heiligenstadt, es dirigeix a la mort tot dient-li: «Vine quan vulguis. T’esper amb valor.»

El cràter de Galois a la lluna, ultrapassa els 230 km de diàmetre. Potser sí, finalment, la comunitat científica ha admès que arribà fins i tot més lluny que el príncep de les matemàtiques. I Beethoven? Cap on hem de mirar vers la celístia? Doncs molt a prop del Sol. Cap a Mercuri. Allà hi té el músic el seu Olimp: un cràter d’impacte de 630 km de diàmetre.

Compartir el artículo

stats