Contar la barbàrie

Això fa dir Mercè Rodoreda a un dels personatges del conte Rom Negrita, escrit el 1957. Per Bartomeu J. Barceló, però, ha arribat el moment de deixar de callar. La seva nova novel·la Les Arenes d’Arfaxad narra com va anar la guerra de Mallorca, en particular les primeres setmanes de la guerra, amb l’aixecament i el desembarcament de Bayo. No és l’únic: la novel·la ha aparegut precisament quan per fi aquest estiu han començat les exhumacions en el cementeri de Son Coletes, per iniciativa de l’administració autonòmica, que ha inaugurat un nou «Arbre de la Memòria» en record de les víctimes.

Però com contar la barbàrie i brutalitat de la repressió feixista? Si George Orwell, a Homenatge a Catalunya, va optar pel reportatge documental en primera persona, recollint la seva experiència al front d’Aragó, Bartomeu J. Barceló, a Les Arenes d’Arfaxad, opta per un enfocament d’epopeia moral, on el narrador cerca la complicitat del lector, que coneix els personatges principals i el desenllaç. Això li permet centrar-se en la dimensió moral del conflicte, que tenyeix paisatges i paraules, com en una tragèdia grega. La narració descriu, a més dels fets amb detall, les il·lusions i ambicions dels personatges protagonistes, així com les opinions sobre els fets que protagonitzen -opinions crítiques en múltiples direccions. Però sempre com elements d’un drama moral que els ultrapassa.

L’autor pren com a referència dos grups de protagonistes: dos germans mallorquins confrontats, que simbolitzen la confrontació fratricida que va suposar la guerra civil, i el grup de les cinc joves milicianes auxiliars d’infermeria, arribades amb Bayo, però que van arribar tard al reembarcament i van acabar sent violades i assassinades pels feixistes. Teixeix una trama on el conflicte inicial entre el tarannà dels dos germans -pagès i treballador un, que va a la seva; “camorrista” i “matón” l’altre, que acaba de pistoler falangista-, assoleix el seu punt culminant al final, quan els dos germans s’enfronten cara a cara. I s’enfronten, per l’atzar de la guerra, perquè una de les cinc joves cerca refugi a la possessió del pagès, i el troba.

La narració de l’epopeia de les jovenetes troba el suport del diari d’una elles. L’autor no ens aclareix si es tracta d’un recurs literari per recollir la vivència personal dels dies passats a Mallorca, o si efectivament es va trobar aquest testimoni i ell hi ha tengut accés. En tot cas, els textos del diari que s’intercalen transmeten una gran versemblança i autenticitat, pel detall i la perspectiva crítica sobre el propi desembarcament que aporten. D’aquesta manera, la novel·la planteja, més que no resol, el misteri d’aquest diari.

Els noms de les cinc joves són els únics que apareixen en el llibre. La resta de personatges és identificat només a través de descripcions. En un moment donat, l’autor ens planteja una reflexió de fons, a través de la jove que acabarà sent la causa de l’enfrontament entre els germans, que ens en dóna la clau: que «en una guerra, una platja és una entitat anònima trepitjada per gent anònima». No cal saber el nom dels germans enfrontats: la maledicció dels humans és aquesta condemna bíblica que fa que els germans s’enfrontin. Amb aquest recurs, l’autor aconsegueix mostrar la dimensió humana del conflicte fratricida, que podria haver afectat a qualsevols dos germans.

En francès, «les arenes» fa referència al coliseu, al circ romà, a l’espai de les lluites a mort. Arfaxad, però, no és un topònim, sinó el personatge bíblic de qui descendeixen tant els pobles semites, per sempre enfrontats entre ells. L’epopeia moral que narra en Tomeu amb un llenguatge ric en metàfores i metonímies, quasi poètic, constitueix un clam contra la barbàrie i la brutalitat, el vessament de sang gratuït, l’afany de poder i la megalomania. I una reivindicació de la possibilitat de mantenir la dignitat fins i tot en tals situacions extremes. Una lectura colpidora i avinent.