Si ens posam premonitoris, no seria agosarat afirmar que l’any de naixement d’Stefan Zweig venia marcat pel destí. Síntesi de la tradició que després enyoraria i de la modernitat que havia de dur el progrés, l’autor de Carta d’una desconeguda arribà al món un fred dia de novembre de 1881, el mateix any que ho feren Alexander Fleming, Ettore Bugatti, William Boeing o Pablo Picasso, tots ells portadors de llinatges més que significatius i mostra evident que començava una nova etapa a la història de la civilització occidental, plena d’esperances i d’optimisme. De la seva mort, en canvi, no se n’encarregà el destí, sinó ell mateix perquè, com és sabut, se suïcidà el febrer de 1942 durant el seu exili voluntari al Brasil, només una setmana després de la caiguda de Singapur en mans de les tropes imperials japoneses. Zweig ho interpretà, és clar, com un símptoma evident no tant de la desaparició d’aquell “món d’ahir” –que havia nascut amb ell, el 1881, i ja feia temps que no hi era–, sinó de l’inici d’un “món del demà” –el triomf de la civilització nazi a occident i, per això, de la barbàrie inadmissible– que, lògicament, la seva sensibilitat europea no podia assumir. Amb la seva mort voluntària, naixia el mite i, de retruc, es posaven les bases d’un negoci editorial que, certament, ha quallat amb força entre nosaltres: Stefan Zweig, apòstol entranyable de la nostàlgia, de l’europeisme que les dues guerres mundials posaren en qüestió i, òbviament, d’un pacifisme cosmopolita que l’auge de l’actual extrema dreta no deixa d’amenaçar. Tot plegat, la seva imprescindible El món d’ahir hauria de ser lectura obligatòria per a tots els estudiants universitaris de postgrau –fa uns anys hagués dit “a les escoles”, ara això és impensable– i petites joies literàries com El llibreter Mendel o Novel·la d’escacs, lectures de referència per a qualsevol lletraferit amb un mínim d’amor propi. Tanmateix, la vida d’Stefan Zweig sembla reflex de la seva obra i no a l’inrevés, com sol ser habitual entre els mortals que es dediquen al noble art d’escriure.
L’oportú assaig del professor Antoni Martí Monterde ens ofereix una altra perspectiva, si més no complementària. No es tracta de negar que la marca Zweig respongui als valors abans esmentats –que, bàsicament, així és–, sinó de reivindicar que existeix un altre Zweig, tan interessant i real com l’anterior. Un Zweig alternatiu que el negoci editorial, de manera interessada, se n’ha encarregat de deixar de banda per evidents interessos comercials perquè ha explotat el Zweig oficial, nostàlgic i enternidor, fins el punt de convertir-lo en un producte que s’ha venut de meravella. A aquesta 3 (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2020), Martí Monterde escorcolla la trajectòria literària i periodística del nostre autor abans de l’esclat de la Gran Guerra –recordem que la major part de la seva obra coneguda és posterior a 1920– i ens descobreix un Zweig sorprenent, sovint ben diferent del que sempre ens han donat a conèixer. Un Zweig cegat, encès per moments, víctima també de la bogeria patriòtica que portaria Europa a un desastre que ell, poc després, diagnosticà de manera magistral. De fet, es tracta d’una aportació que completa aquell recull d’articles d’Zweig titulat El món de 1914 i que publicà Edicions de l’ela geminada el 2014, per allò del centenari, i que ja llavors Antoni Martí Monterde se n’encarregà de prologar. Consti que no es tracta aquí de passar comptes amb el biògraf de Fouché i de Maria Antonieta, sinó més bé de posar les coses en el seu lloc perquè, en efecte, Zweig és tan complex i clarobscur com la tèrbola realitat que li tocà viure. Posem en valor, per acabar, que sigui precisament un editor mallorquí –l’incombustible Lleonard Muntaner– qui ajuda ara a desfer un parany que alguns del seu gremi han tramat i que Martí Monterde assenyala, de manera necessària. Perquè, com apunta el propi autor, hi ha zwei Zweig...
