AGUDESA, ELEGÀNCIA, IRONIA I REFINAMENT.
Aquests qualificatius poden etiquetar, evidentment d’una forma reductora, el versos de Valentí Puig, de la seva darrera entrega, La segona persona (Proa). Puig és un escriptor tot terreny, tant fa un text crític, novel·lesc, dietarístic, poètic, narratiu o assagístic, la qual cosa sempre m’ha semblat magnífica perquè no entenc aquells lletraferits que s’anomenen amb l’etiqueta d’un gènere literari. I això l’ha convertit en una de les plomes més valuoses i, alhora, prolífiques de la literatura catalana contemporània. Aquest lector que escriu té un gust especial pels seus diaris i la seva poesia. També he devorat el seu darrer assaig, Memòria o caos (Proa). Un text provocador i sincer d’un moralista intel·ligent que he llegit entre el somriure i la punyida al cor, entre les capades que li donen la raó i amb el fre de mà a punt davant la seva passió crítica, que ens mostra i demostra amb lletra clara i catalana, viva i ben sedassadora, el panorama dur, trist, brutal, decebedor, real i quasi apocalíptic de la societat d’ara mateix, en què vivim a la intempèrie. “... Com si es pogués estudiar sense fer els deures, com si es poguessin abolir les cicatrius de la història, tot i que hi són, amb tota la seva torrentada de matances, demència i tragèdia. Sense memòria, no hi ha destí.” Puig ens diu tot allò que no li agrada i ho justifica amb uns raonaments que són forts com a fonaments i ben bastits com a parets mestres. L’absolutisme del tuteig, els cambrers amb camisa negra, els tatuatges a voler, la gent que camina com a zombis amb l’iPhone a la mà, l’emocionalisme de creure’s víctimes de tot i contra tot, el sensecorbatisme, el fet d’exigir nous drets i ridiculitzar els deures, la ingratitud i un llarg etcètera són algunes de les seves repugnàncies de la barbàrie quotidiana que el treuen de solc. Un llibre per llegir i discutir amb fervor.
UN DIETARI CLÀSSIC.
ËL’últim volum que he assaborit del seu dietari és La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993 (Proa), que corresponen als anys en què Puig va ser corresponsal a Londres. A la nota introductòria hi ha una frase que reflecteix a la perfecció la seva lletra, les quasi 450 planes del text: “De forma adversa a la capacitat destructora del temps, hi ha una bellesa del temps que en els moments extàtics madura com una fruita immortal.” El llibre, des del principi (quan conta com va conèixer i es va fer amic de Guillermo Cabrera Infante), em va seduir com una fruita prohibida que volia degustar a poc a poc. Puc assegurar que aquest dietari m’ha fet companyia en aquests capvespres en què necessites una veu que et conti amb sabor i saber, amb entreteniment també, les aventures i desventures d’un humà que pensa. I la vida escrita de corresponsal de l’ABC a la City amb tota la generositat i la franquesa que Puig posa en els fragments quotidians esdevé un fresc monumental en què el públic i l’íntim, el polític i el filosòfic, el xafarderesc i el seriós s’entrecreuen per formar un tapís ple d’irisacions que es llegeix amb gust. Recomanadíssim!
EL RETORN AL PASSAT, A LA INFANTESA, COM A MOTOR POÈTIC.
¸I ara anem a les sis parts de La segona persona, aquest llibre de poemes que encara no he rellegit amb fondària, però que ja m’ha donat versos per aprendre de memòria. Els sis primers poemes em semblen monumentals i em perd un poc entre les síl·labes d’art major i el joc d’ombres. Però cop en sec em trob amb “Bona nit, locomotores” i qued embambat amb aquest Puig que fila i filma amb mots justs els trens dels seixanta amb la sordina i les coloracions exactes. La segona part, “Són coses meves”, m’ha entusiasmat perquè canta l’home de setanta anys fets de fresc de l’autor amb tota l’autoironia i la tendror d’un home provecte que se’n sap riure de si mateix. Al poema en sis parts “Birthday letter” fa matx: hi ha memòria familiar, un nin rebec, un home vell amb lapsus de memòria, ai las!, llépol i convertit en biologia en extinció. Jardins afligits i columnes corínties fan de ciclorama amb el piano de la germana i el record dels amics morts fa anys. Després, un cant a la mare intel·ligent i generosa fet amb la polissoneria d’un fill catastròfic que no se sap fer gran. I un petit finale amb allò que no serà. Les afrontes de la vida són cantades amb versos ben musicals a “Les arracades” i a “Diuen que has envellit”. “Érem i no érem” és una elegia lluent de la infantesa en una ciutat provinciana brodat amb milfulls de detalls que posen els pèls de gallina per la claredat de la visió i per l’enfocament d’un paisatge interior perdut. Entre Cinema Paradiso i Otto e mezzo es juga tota aquesta partida del poeta.
Els sis poemes de “Postals de Barcelona” els he llegit moltes vegades i m’han deixat sempre un sabor de les coses memorables que hem oblidat, que s’han destruït, i que una aquarel·la un poc aigualida o una foto quasi sèpia d’un altre temps (els seixanta a més estirar) ens mostren amb els fulgors verbals que encara ens enlluernen. Com s’entregorguen l’atzar i el destí? Poemes que aixequen preguntes, que fan créixer pensaments, que consolen l’esperit. Poemes per meditar, somniar i prendre consciència de tantes ruïnes que no volem veure i que formen el decorat dels nostres dies d’ara sobre la terra. “Belles Arts” i “De Babel a l’Atlàntida” són les dues darreres parts plenes de suggeriments i de zooms que ens enfoquen zones abandonades dels nostres sentits, dels nostres sentirs. Un llibre, La segona persona, que posarem a la tauleta de nit i l’agafarem a les palpentes quan els trons i els llamps d’aquests temps incerts ens amenacin i ens trobem molt entotsolats. Gràcies per la companyia!
