Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La part comestible (i digerible?) del paisatge

Andreu Manresa segons Miquel Barceló.

N’Andreu Manresa és periodista de llarga volada, no hi ha camp de la comunicació en el que no hi hagi participat i de maneres ben diferents. Com a comunicador i com a gestor. Cap li és aliè: ràdio, premsa escrita, televisió i, actualment, les xarxes socials, han estat els seus hàbitats habituals al llarg de desenes d’anys. Actualment, com a director del mitjans públics de comunicació: IB3 ràdio i televisió, ha donat una empenta important a la comunicació de les Balears.

Del llibre El menjar i les illes hem de destacar amb primer lloc la seva presentació, extraordinàriament cuidada. Es tracta d’una edició primorosa de Climent Picornell. Un d’aquests llibres que abans de veure’s el contingut ja fan ganes de llegir, de tenir-lo a les mans, de tocar el paper sòlid, setinat, brillant, amb una distribució atractiva dels textos. Tipografia clara. L’acompanyament de fotografies, unes 190 imatges (mal contades) que per si soles ja podrien ser un altre llibre. Ho completa la portada de Miquel Barceló. S’ha de felicitar a El Gall Editor per l’obra aconseguida. Els articles que componen el llibre han estat publicats, durant anys, al diari El País en la seva secció en català dels diumenges. Se’n recullen un total de seixanta ordenats pels tipus de menjar: bolets, olives i oli, formatge, el blat i les seves diverses formes de presentació, l’horta, els fruits, els organismes del mar, les inevitables transformacions del porc, els dolços presidits per l’ensaïmada, el boom de les vinyes i el vi i una ullada de conjunt per cada una de les illes: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

El títol, important el títol: El menjar i les illes, no el menjar de les illes, perquè el llibre tot i que el menjar és el fil conductor de tots els capítols, no conte just com es cuina cada plat, que també, sinó que explica el rerefons, el paisatge, el territori, l’ambient social que hi ha darrera cada preparació. En realitat el que fa és explicar com som, com és Mallorca i la resta d’illes i ho fa a través del menjar. Difícil llegir i no veure’s reflectit en aquest llibre d’en Manresa. Ho diu ben clar a la presentació: no es tracta d’un manual ni d’una guia, sinó d’un manifest, per tant, el lector es s’hi pot veure implicat, involucrat, identificat amb les històries que va relatant. Afirma amb rotunditat: la cuina és el paisatge comestible del territori. I aquesta cuina representa la història de la relació de la població amb els productes que ofereix terra i mar manipulats per les diverses civilitzacions que han habitat l’illa.

En tot el llibre destaquen dues mirades, l’admiració per totes aquelles persones que al llarg de la història han anat conformant el que podríem dir el corpus del coneixement gastronòmic específic de les illes. Gent capaç de transformar els escassos recursos amb joies pel paladar, gent capaç de donar formes diferents a les mateixes matèries primeres que comparteix tota la mediterrània: blat, raïm, oliva, mar, hort. Una cuina de mínims, titula un dels capítols del llibre dedicat als aliments més primaris que tenien a mà uns pobladors que sabien poc de cuina i el seus processos. I d’altra banda, la mirada nostàlgica d’un temps que fuig engolit per les noves formes de vida, per les cultures alienes o els avenços que dia a dia ens van transformant sense que moltes vegades no ens donem ni compte. Difícil de compaginar una cuina tranquil·la basada en el coneixement directe del medi i la vida actual, cada vegada més urbana, més de fast food, més d’allunyament de les arrels que han generat tantes cultures. Una metàfora del enfrontament constant entre les diverses formes de vida ho podem trobar en un dels capítols inicials en que es relata la investigació feta pel catedràtic felanitxer Miquel Barceló (Universitat Autònoma de Barcelona) sobre l’alimentació dels fugitius sarraïns a les muntanyes mallorquines desprès de la conquesta del rei català.

Finalment, resultarà una obvietat dir que el llibre està ben escrit. Manresa domina tots els registres del bon comunicador. El llibre s’hi pot trobar un poc de tot, es pot destacar la imatge subtil del bon observador precís que hi veu més enllà del plat a la taula. L’arrelament a la terra viscuda des de la infància. La imaginació fèrtil que li permet construir imatges suggestives : Les panades solen ser com a cofrets del tresor. Moments de descripció poètica: Dins del ponent del migjorn, en la seva escapada habitual, el senyor de la llum s’amaga amb caliu i flames, el paisatge compon una marina de calitja d’un ocàs encès d’aram o carbassa. La capacitat de descripció precisa te fa sentir l’aliment present amb la seva textura, colors, aromes i sabors. La divulgació científica al traduir al llenguatge comprensiu les investigacions dels científics descobridors de la vida secreta dels organismes. Per damunt de tot la capacitat crítica de lligar la nutrició amb tot el marc social que l’envolta. I la definició entusiasmada: El menjar excels és una oració, un intent de comunicació amb el paisatge.

El menjar i les illes

El menjar i les illes

Compartir el artículo

stats