SOBRE LA POESIA
Li dic a una lectora que m’escriu amb una demanda molt concreta. “Per què he de llegir poesia si em costa molt? Què em recomana?” El correu és més llarg i matisat. M’assegura que li fan molta de gola els llibres de poemes que coment, però que quan es posa a llegir cau dins un garbuix mental, dins una confusió absoluta, dins una sensació de no entendre res. He de dir una cosa prèvia. No he cregut mai en la lectura obligatòria, sinó tot el contrari. I sobretot sempre he assegurat que en literatura el lector és el sobirà, literalment i en tots els sentits. Per això si a un lector li agrada un llibre i a un altre no li agrada tots dos tenen raó. Que un llibre t’agradi o no depèn de mil i una coses: la teva sensibilitat, la teva formació, la teva empatia verbal, els teus desitjos, etc., etc. Per això no hi ha receptes. Però com que em demana que l’aconselli li don un parell d’indicacions senzilles. Primer de tot la poesia és literatura condensada, com un petit cub d’avecrem fet de lletra viva. El poeta s’ha dedicat a fer una feina esforçadíssima: allò que un altre escriptor podria dir en un conte de cinc planes ell ho diu amb un sonet. Com ho ha fet? Ha sotmès el llenguatge a grans pressions, ha cercat tota casta de gins i enginys per comprimir les frases i les paraules, ha densificat la llengua a fons i ha aconseguit aquest diamant ple de facetes que fan espirejar la llum per qualsevol petit moviment que facis i que és el poema. Els poemes són pedres precioses de la llengua, per la qual cosa demanen un tractament de lectura especial. Sempre dic que si llegeixes un poema i quan l’has acabat ho entens tot és que allò és un mal poema, no és un poema. Un poema no es pot entendre ni a la primera ni a la segona ni a la tercera. Cada lectura et dona unes irradiacions diferents i si el poema arriba a la categoria de clàssic aquestes irradiacions no s’acaben mai. Un poema conta i canta, per això una bona manera de llegir poemes és fer-ho fort, en veu alta i així poder sentir la música que desprenen les paraules i els versos. I també, i sobretot, cal cercar una velocitat de lectura sàvia: llegir a poc a poc, amb la lentitud que demana assaborir i fruir cada mot i cada vers. Per afegitó un llibre de poemes no importa agafar-lo de la primera a la darrera plana cercant-ne la intriga com en un text novel·lesc, sinó que com si fos una capsa de bombons es pot agafar un poema avui, un demà i així successivament. Basta de pedagogia. Anem per feina.
‘FELANITX’, UN LLIBRE DE POEMES QUE VAL L’ALEGRIA!
D’Andreu Gomila, un mallorquí que viu a Barcelona i que ha publicat novel·la, assaig, poesia, és traductor i editor. Amb Felanitx (XVIII Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, Edicions 62) ha fet un doble cant amorós: a la Vila i al Port on va viure els estius de la infantesa i joventut i al seu amor de carn i os. Aquesta conjunció forma el bessó d’uns poemes amarats de l’energia del ver, del sentit, de l’intens, d’aquella aigua de vida que surt d’una vena profunda de l’esperit del poeta. El primer poema, que duu el títol del llibre, són 430 versos heptasíl·labs que canten la frescor, l’ànsia i la joia d’uns dies d’estiu d’un nin que neda, va per les penyes, corr en bicicleta amb els amics i comença a conèixer el sabor dels naufragis: l’educació sentimental. No és gens bo de fer desplegar els ulls de la mirada innocent, ingènua, fresquívola en què es conjuguen els records del padrins, el renaixement i el dol, les lliçons vitals, els genolls encetats, els cotxes de xoc, les nits estiuenques, la pinassa, la mar prima i els nombrosos aprenentatges que el duen pel pas d’una edat a l’altra. Aprendre a perdre indrets i persones, llocs i noms ja és la via cap a l’edat adulta i el poeta no la vol agafar sense deixar gravat aquell univers de sensacions i d’empremtes físiques i, sobretot, mentals que l’han marcat per sempre. Hi surt molta de gent, amb noms i sense, però el llibre té com a fons i atmosfera un poeta molt estimat, Miquel Bauçà, “Meravell”, des de la rulot al bosc felanitxer a l’Eixample de Barcelona: far per orientar-se en totes les aigües del món I també hi ha en aquest Atenes de Mallorca, Felanitx, en Miquel Barceló que menja musclos amb en Basquiat, en Pere Oliver, un batle republicà que el 36 s’escapa cap a Menorca, el company Miquel Estades que abans de matar-lo els falangistes li claven sis tatxes al cap, en Tòfol de sa Cova on ho va aprendre tot, en Joan i en Tià, moneiots de vella estirp, i ella amb els seus rínxols de foc que ha volgut pertànyer a aquest pèlag d’enyorança, la seva estimada, i els seus tres marrecs que ja estimen també aquest paisatge. La segona part de Felanitx són 21 poemes breus que canten d’una forma serena i forta el “tu”, aquest objecte de desig i d’amor que dona sentit a la seva vida i que escriu i inscriu en una plagueta negra amb devoció i fervor. I també aquestes criatures, fruit d’aquest amor, formen el tu d’una invocació entre domèstica i transfigurada que el poeta ens ofereix amb una capsa plena de lletres, de mots, de músiques: de records, per als seus fills i per a nosaltres lectors. Mots volàtils que senten i anomenen amb amor: tot un testimoniatge que ens enlaira i ens vivifica en aquests temps tan durs. Un llibre, que dona salut, per rellegir molts de cops, molts de pics. Gràcies, Andreu!
