El llibre La fitxa 15. Postals contra l’oblit és un document que el que vol i sap fer és donar vida a la realitat més propera de la Guerra Civil. Posar nom i lloc a allò que va passar, aquí, a la vora; mostrar com es va viure, baixar dels llibres d’història tot allò que conten per fer-ho proper, per retornar-nos-ho, per fer-nos-ho entenedor.
La fitxa 15 era la que corresponia a Rogelio Fernández quan el mateix 19 de juliol de l’any de 1936, a cinquanta-un anys, va ser detingut i empresonat. Tot això passava l’endemà del dit alçament nacional, ben bé una notícia confusa que feia estar a l’aguait, si més no. El primer matí. El número quinze. Rogelio fou el repadrí d’Antoni J. Escanellas, però hauria pogut esser-ho de qualsevol de nosaltres. Rogelio Fernández ha tengut la sort de tenir com a besnét un periodista encuriosit i agosarat com en Toni Escanellas (sí, els dels matins plens d’humor a Ib3) que va rebre de sa mare una capsa amb postals i amb objectes tots fets a mà el temps d’estada als camps de concentració pel protagonista d’aquesta història, i va decidir escriure-la, aquesta «història d’una aniquilació dia a dia», com ell mateix la va definir en la presentació del llibre, permetent-ens viure-la de prop des de la mirada dels protagonistes.
No només els empresonats, com en Rogelio Fernández que acabà tornant a casa, sinó la de les seves famílies, el seu entorn, la dels carrers i les cases de Palma i foravila, on ara Escanellas ens porta a reviure una història quotidiana, casolana, dura, però entenedora del patiment que va suposar la Guerra Civil per a tothom: per als represaliats en primera persona i pel seu entorn, perquè amb aquesta història maleïda recorrerem de prop tants de llocs de la nostra ciutat. Això sí, amb la tendresa afegida de l’estimació, del record.
És aquesta una narració que posa veu a tants de silencis, aquells dels qui visqueren, patiren o simplement suportaren el pas del temps un moment de guerra a què ningú fou aliè. El silenci que podríem dir, ens envolta.
Tan propera ens és la història que pren inici al portal del número 88 del carrer Aragó de Palma; Rogelio n’era el sabater d’idees esquerranes que feia feina d’encarregat a la fàbrica de can Minerva i a qui qualcú envejava el càrrec, motiu per què va esser apuntat a una llista, la que el dugué a esser aquesta fitxa 15. Amb ell recorrerem els centres penitenciaris en què es convertiren, primer, el vaixell Jaume I; després, el magatzem de fustes Can Mir, aquell que ara acull la sala de cinema Augusta; més endavant, els camps de treball de la finca s’Àguila i Can Granada, ambdós a Llucmajor.
Antoni J. Escanelles ha fet d’aquest material una història propera, plena de la quotidianitat del moment, dels objectes de la seva vida, de les postals gràcies a les quals ha pogut recompondre un relat que dol en llegir-lo, que emmalaltí a l’autor escrivint-lo, però que ens arriba tendre i s’agraeix tenir a les mans, convertit en una realitat propera, massa propera per verídica. El relat ho conten aquestes postals i els objectes que amb cura amorosa anava confeccionant Rogelio per fer arribar a la seva família, per mantenir-se present. I les postals, d’anada i tornada, en què se segueix el fil del relat.
Un relat en què cada postal conta una història concreta. En què, com explica l’autor, a la manera moderna del guasap, Rogelio i la seva família mantenen el contacte i es diuen allò important en els moments necessaris: els trasllats de presó, el pas d’un bombardeig sense conseqüències, les necessitats bàsiques... la vida en les seves petites (i grans) quotidianitats i necessitats de comunicació i d’estimació.
Aquesta és la història d’un represaliat que finalment retornà a casa. Aquesta és la història d’una família que va viure el patiment de la guerra. Però és més que això, perquè és la història d’un dia a dia que uns, els que ho visqueren, s’han estimat més silenciar i que nosaltres ens hem acontentat en entendre com un relat bèl·lic que conten els llibres.
Perquè la capsa amb les postals i els objectes d’en Rogelio Fernández tancava en ella mateixa un oblit voluntari, un silenci d’allò que pensam que no s’ha de dir.
Rogelio Fernández i la seva dona Francisca Puigserver tengueren set fills de qui en sabrem les traces. Bel, la gran, es quedà aquest tresor que ara, el seu nét Antoni J. Escanellas, ha volgut llançar als vents, obrint una capsa de pandora que conté una de tantes maneres de viure la guerra, tan propera, i a la que encara costa tant donar vida en les nostres memòries.
