Michael Crichton plantejà, en la novel·la Estat de por (State of Fear, 2004), que les propostes ecologistes radicals podrien arribar a satisfer un desig malèvol antisistema o que podrien créixer des d’un impuls violent i terrorista. Ja se sap que des de fa temps qualsevol pensament o acció que posi emperons a la normalitat imposada pels sistemes econòmico-polítics dominants és exageradament tractat de terrorisme, perquè així es pot escapçar sense massa contemplacions jurídiques i sense tenir en compte drets humans bàsics o normes democràtiques elementals. Això és fa en diferents graus i modalitats: a Espanya amb el catalanisme independentista, a la Xina amb els disidents de Hong Kong o als EUA amb les dures protestes antiracistes dels darrers mesos, a Rússia amb l’enverinament i a altres bandes sense tradició democràtica amb penes de mort... Acusar, ni que sigui falsament, de terrorisme va bé al Poder.
Crichton va servir segurament sense voler als interessos ideològics dels grans grups corporatius que negaven la crisi climàtica causada, ara evident, per mor de l’acció humana. La novel·la provocà al seu moment un debat no estrictament literari de dimensió exagerada, perquè es tracta només d’un thriller, un de tants. Hom acusà l’autor de manipular informacions de la mateixa manera que ell acusava en la novel·la certs actors del moviment ecologista de fer el mateix. Oblidat l’assumpte, encara ara és molt recomanable llegir les interessants notes que formen el Missatge de l’autor, al final del libre. Una declaració de principis que fa reflexionar.
La hipòtesi de l’ús de la violència ecologista ha propiciat la creació d’altres thrillers. Recordam,per exemple, El sanador (Parantaja, 2012), del finlandès Anti Tuomainen, que suggereix la comissió de crims en les persones dels suposats responsables de la crisi climàtica. Si Crichton denunciava l’acció ecoterrorista col.lectiva, Tuomainen ens parla d’un criminal venjatiu i solitari, i foll, això sí, amb còmplices. Els dos textos ja es cataloguen com a obres de cli-fi (ficció climàtica).
Mengele zoo podria entrar en aquesta relació –abreujada a propòsit amb aquests dos únics exemples- de thrillers amb protagonisme ecoterrorista. Però, francament, al nostre parer és molt més. El seu autor, noruec, té un nom d’aparença impronunciable: Gert Nygardshaug. Allò que conta, una peripècia vital sorprenent en fets i en matisos, i sobretot la forma bellíssima amb què ho conta el converteix en un grandíssim autor, i seria bo aprendre’ns el nom. Tal vegada ha creat sense pensar-hi un subgènere novel.lístic nou: una cli-fi màgica. Si fa unes dècades parlàvem de realisme màgic literari (el referent principal del qual, no l’únic, és García Márquez), a partir de Mengele zoo, podrem parlar potser d’un ecologisme màgic literari. Radical, això sí. Violent. Criminal, sens dubte.
Mengele zoo forma part d’una trilogia, dos dels volums de la qual no són encara al mercat castellà o català (que sapiguem). El seu protagonista és Mino, un nin que ha nascut en la selva amazònica, fill d’un pare desvalgut cercador i venedor de papallones i d’una mare violada per un escamot de guardes a sou de corporacions multinacionals titulars de l’explotació a qualsevol preu –literalment, qualsevol- dels recursos naturals d’un tan gran i important lloc, d’una tan gran biodiversitat. Mino viu experiències personals traumàtiques i, en reaccionar-hi, es revolta per l’única via efectiva que coneix: eliminar físicament (i exemplarment) els adversaris... No volem dir res pus.
Nygardshaug mescla de forma magistral –sentim haver d’usar el tòpic- acció i emoció, realisme i mite, vida moderna de paradigma occidental i tradició cultural indígena, passió furiosa, en qualque moment terrible, i discurs conservacionista. I tot a l’empar de papallones emblemàtiques. Papallones que, si primer causen terror, després tal vegada arriben a aconseguir una ampla complicitat social. Per sort, Mengele zoo és només una (gran!) novel·la. Alhora un conte i un drama.
