Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El caminal és ple de fulles seques

Manuel Forcano

Manuel Forcano

¶ La posta de sol fa flamada i li dedic un parell de fotografies que després filtraré, pintaré i penjaré a instagram. Seran imatges escandaloses de colors forts, amb uns núvols d’un vermell potent que es barallaran amb uns altres d’una grisor irisada de perla damunt un cel de lapislàtzuli. Tot molt artificiós, molt artificial, molt de plàstic, molt plàstic. Algú em dirà que som molt pictòric, un altre que som colorista, un altre que surt de disney o d’una barraca de fira on creixen els monstres. M’he apuntat a aquesta xarxa social perquè la fotografia m’ensenya a mirar el món d’una manera altra i alta. Descobrir detalls que no hauria vist si no els cercava per fotografiar-los, comprovar la qualitat d’una llum que vull memoritzar, trobar detalls que si no vaig molt viu són invisibles a la mirada rutinària, distreta, inert. Sí, fer fotos i penjar-les a instagram és una aventura que em refresca la visió, les visions. Em dona vitalitat, vida. I el fet de poder tenir un petit grup de persones que et comenten, et cliquen, et fan jutipiris digitals a la xarxa, també és una forma de feedback, una forma de companyia agradable en aquests temps difícils, durs i plens de malaltia i mortaldat quan és més necessària que mai una persona amiga.

Obri la mirada i dedins hi trobaràs una alosa que canta. Obri la mirada i dedins hi trobaràs un paisatge que vola. Obri la mirada i dedins hi trobaràs antigues solituds arnades, aquell horabaixa adolescent en què plorares molt i que ja no recordaves, les notes d’una trompeta de Chet Parker amarades de malenconia, una fosca que es cus als ulls i et fa anar a les palpentes molta d’estona, aquell enlluernament de llum dins la tenebra. Misteri i gaudi es conjuguen cada diaË UN POETA SENSUALER I CREADOR DE BELLESA. Quan vaig conèixer en Forcano ja sabia que era semitista i que havia viscut i treballat a Jerusalem, Damasc, Alep i el Caire. Em va impressionar que fos professor d’hebreu i d’arameu a la Universitat de Barcelona, que hagués traduït Iehuda Amikhai, Pinkhas Sadé, Ronny Someck, Amos Oz, Gabriele D’Annunzio, Marco Polo, E. M. Forster, que hagués escrit diversos assaigs ben erudits com Els jueus catalans i uns set llibres de poemes. No sé si ho he somniat però crec que ens coneguérem per correspondència (conserv un petit feix de les seves cartes amb una cal·ligrafia claríssima) i això em resultà nou i sorprenent. Em va demanar que li fes un pròleg per al seu llibre Corint (premi dels Jocs Florals de Barcelona 2000), la qual cosa va ser per a mi una festa perquè el llibre m’entusiasmava.

Ara he llegit i rellegit amb molt de gust el seu darrer llibre de poemes, A tocar (Els llibres de l’Ossa Menor, Edicions Proa,). Crec que els poemes són la forma literària més íntima, més singular, més personal. I en Forcano en aquest llibre lluminós sembla que em xiuxiueja a l’orella cadascuna de les paraules alades que formen els textos. Hi ha tantes de càrregues de profunditat sobre l’encontre de dos cossos en aquestes planes inspirades que cal anar amb compte per no sortir ple rapinyades, blaus, ferides i, sobretot, plers del combat amorós. Mentida, hi ha tanta delicadesa en els mots escollits pel poeta que et calfreden i t’encenen quan menys ho esperes.

“El desig sempre va per feina, / és aquest abisme que no podem remoure / ni trencar. / Mai no s’afarta, / corre tothora a treure’s el gust a la boca / de la set.” Sí, el desig és el gran protagonista d’aquesta cavalcada entre la set i la font. Els homes primitius fregaven pedra contra pedra per fer foc. I cos amb cos també s’encén una foguera viva. Hi ha molta d’intensitat en les paraules forcanianes que d’una manera planera i simple em duen a les profunditats de l’encontre amorós amb un devessall de metàfores inoblidables. “No s’acaba mai / allò que persegueixo. Quina força m’empeny / cap a la pell sota la roba, / cap a la sang sota la pell / fins que no toco l’os?” Hi ha una rememoració de fruïcions que el poeta recull en els versos perquè amb la seva fulguració ens il·luminin la negra nit.

“El que no puc abastar / ho dic en versos. / Només així ho tinc tot aquí / a tocar.” Sí, el poeta i el lector ho tenen tot aquí “a tocar” (un títol extraordinari per la irradiació de significacions que agafa) amb els ulls, amb el cos, amb la carn de l’escrit. I amb el cervell, on passa tot, amb el qual tocam.

Trobar-se, estimar-se, deixar-se, oblidar-se, així són les històries que Forcano ens conta, amb les quals ens fascina, ens sedueix, ens enamora.

Un llibre per llegir en veu alta i imaginar les fetes i les festes de la carn incandescent. I els fets memorables dels protagonistes. Un llibre per viatjar a escenaris on es viu el desig amb la fortor dels que estimen els cossos i les seves fruïcions. Palmira, París, la plaça Taksim, Abu Dhabi, Beirut, són algunes de les ciutats que esdevenen les escenografies on el desig actua, on els cossos es nuen, senten, boixen, se separen, es recorden, s’obliden. Hi ha també molta de malenconia en aquestes pàgines tan ardents, hi ha un fogall que no s’atura però que agafa els colors de les estacions de l’amor que el poeta viu a les totes.

Llibre per als amadors de l’amor que no s’atura mai de desitjar.

Heu de llegir aquest llibre, sensibles dels mil i un sexes de l’esperit, endavant.

Compartir el artículo

stats