Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Llobes. Males dones, males reines

Helen Castor.

Helen Castor.

El gran William Shakespeare va dir de Margalida d’Anjou “ y cuánto hay de malvado en tu sexo al triunfar como una amazona ramera sobre las desgracias de los que encadenan la fortuna!” Aquest comentari, per descomptat misogin, i que en cap cas deixa en entredit el gran llegat d’obres mestres que ens va deixar, no deixa de reflectir el missatge que segle rere segle, ha perseguit les dones.

Posteriorment, Thomas Grey va dir d’Isabel de França “loba de Francia, que con colmillos implacables desgarras las entrañas de tu madre destrozada...” Voldria pensar que aquestes frases són producte d’un temps passat que no tornarà. Malauradament, però, alguns d’aquests comentaris perduren, es poden sentir en veu alta, llegir en pensaments o entre línies, o percebre en algunes mentalitats en l’actualitat.

Lobas, descrites com a “dones de mala vida” en llatí, és una obra que exposa la història de quatre grans reines -sense regnar- de fa un grapat de segles. Grans senyores, encoratjades, lluitadores, políticament correctes -o no-, que saberen llegir, entendre i actuar en conseqüència amb les normes, regles i procediments del seu context històric.

Les reines no tenien llibertat per actuar. Vivien en un món de censura i condemna. Aleshores, l’home era amo i senyor de la dona; el Rei, l’amo i senyor de tot. La pregunta és obvia: Podia estar el poder reial en mans d’una dona? Podia govern ar una dona? És evident que no.

Davant aquesta situació, com podien actuar Matilde, Leonor, Margalida o Isabel, les quatre protagonistes de Lobas? Eren temps on el lideratge s’entenia amb una espasa a la mà. Les guerres eren el pa de cada dia. La crueltat de les sancions i la sang no coneixien límits. És evident que les reines no utilitzaven la força, però tal vegada l’estratègia era el seu punt fort (però atenció, no hauríem de pensar ara només en la connotació negativa de la paraula i pensar amb dones malèfiques que maquinaven plans favorables als seus interessos personals). Això no. Sembla que per exercir l’autoritat, no n’hi havia prou amb ser una dona desinhibida, amb poder de decisió, amb iniciativa, independent... Sempre hi havia alguna excusa per tenir una resposta negativa a l’hora d manar.

El volum del llibre engoleix la lectura, la fa fàcil, com si d’una novel·la es tractàs. Però no deixa de ser un assaig d’història, ple de referències, la qual cosa no posa en dubte la seva vàlua per conèixer les fites, esdeveniments, disputes, secrets, raons... per les quals es movia el poder a Europa (he dit movia, però ben bé podríem traslladar alguns dels fets, aliances, misteris, lluites, interessos... a l’ètica i l’estètica del poder actual). Si més no, la raó per la seva lectura poden ser els coneixements històrics que posa l’autora al nostre abast. El rigor de l’obra no desmereix el seu ritme i la capacitat per entretenir el lector.

Ens trobam en escenaris llunyans, en èpoques molt diferents a l’actual, entre els segles XII i XV, amb costums i tradicions que avui en dia, en el món occidental, ens pareixen inversemblants: reines-nines casades des de la infància per acords territorials, reines adolescents amb una càrrega de responsabilitat i presa de decisions molt difícils d’encaixar amb els nostres teenagers contemporanis.

Helen Castor, l’autora, és especialista en l’època medieval. Ha presentat programes de ràdio de la BBC i escriu en alguns dels més prestigiosos diaris britànics. Ha editat diverses obres, com Blood and Roses el 2005, una narració basada en les cartes dels Paston, una família influent del poble de Norfolk; o una obra sobre Joana d’Arc. Ara amb Lobas apropa, en quatre capítols, la vida de quatre reines de l’Anglaterra medieval, alhora que en fa un retrat de l’època -potser les aventures cinematogràfiques de Robin Hood quedin malparades davant la veritat històrica-.

Matilde d’Anglaterra, casada als vuit anys amb Enric V, l’Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic... Després de guerres i fugides va aconseguir que el seu fill Enric II pogués governar. Però ella mai no assolí el poder.

Leonor d’Aquitània, casada als setze anys amb el rei de França, va anar de creuades a Jerusalem amb el seu marit, va forçar l’anul·lació del seu matrimoni i es va casar amb Enric II, Rei d’Anglaterra.

Isabel de França, amb un matrimoni pactat de ben petita amb Eduard II d’Anglaterra, va haver de lluitar contra les “preferències” del seu marit i pels drets del seu fill.

Margalida d’Anjou, esposa de Enric VI, un rei amb algun trastorn mental, que va ser utilitzat constantment per tots els que estaven en el seu voltant, incapaç de governar.

A les acaballes del llibre, els darrers capítols tracten sobre la successió d’Eduard VI, amb diverses protagonistes: Joana Grey que va regnar durant nou dies el juliol de l’any 1553, fins que Maria Tudor (filla d’Enric VIII i Catalina d’Aragó) la va succeir (coneguda amb el sobrenom de Bloody Mary -sí, hi ha un còctel de vodka i suc de tomàtiga en honor seu-I després encara en vengueren més...

Revivim pinzellades del patriarcat (algunes monarquies arcaiques encara tenen la llei sàlica), intrigues polítiques (podríem demanar als habitants dels Estats units per què preferiren un personatge com Trump-per dir alguna cosa- com a president abans que no una dona), el paper maternal de les dones (sembla ridícul , fins i tot una mica patètic veure a membres de les monarquies actuals europees fer els “posats” per a la premsa com si fossin ninots de fira)... Tots encara temes de constant debat en el segle XXI.

Compartir el artículo

stats